dissabte, 14 de desembre de 2013

Ànimes lliures entrecreuades

Avui havia determinat llegir una mica, però crec que et dec unes paraules i no puc anar-me'n a dormir sense escriure-te-les.

Demà farà una setmana que ens vàrem "descobrir" de la forma més tonta: fent esport en un dels nostres llocs de treball.

El meu cos i ment estaven experimentant unes sensacions que feien que gaudís com mai d'un paisatge més que conegut.

Em vas transmetre seguretat sense dir-me res al respecte,
em vas transmetre força sense parlar-ne'n,
em vas enviar carinyo sense demanar-te'l.

I, així, va ser com després d'1h30 plegats per la muntanya amb una temperatura gairebé de primavera i una 500 metres de desnivell positius al cos, em vaig adonar que volia i necessitava estar més temps amb tu.

Però el "pitjor" es va confirmar: tu vas sentir el mateix.

I així, entre dates curioses per als estadístics (11/12/13, 13/12/13), presses, whatsapps, sms i els 60 minuts de dinar, ens hem anat explicant la nostra vida i intentant passar més estones junts del que "pertocava".

En resum:
m'agrada estar amb tu per com em sento,
m'encanta estar amb tu perquè em sento feliç.

Gràcies per acompanyar-me, aguantar-me, estirar-me i endolcir-me la vida.




dimarts, 19 de novembre de 2013

40!!

Avui ha estat un dia ple de campanetes i de "boings". 

Campanetes del whatsapp sonant i "boing" de missatges al facebook, uns al mur i, els menys atrevits, 

per privat. 

Vídeos de felicitació que, per haver-hi menors pel mig, no en podeu gaudir; trucades
 de telèfon, 

abraçades i trucades dels companys de feina, i, per acabar el dia, tarda festa per anar a gaudir del 

paisatge espectacular que teníem avui i neu fins al genoll amb un berenar fantàstic a T de te (dels 

genials Flor i el Ricart). 

Gràcies a tots els que em vàreu ajudar fa un any a treure forces d'on no les hi havia i fer possible que hagi 

arribat al 4 amb força i pas ferm. Gràcies per recomposar-me, "Loctites" meus!!!!


diumenge, 10 de novembre de 2013

S'acosta el 4

L'últim any ha estat diferent es miri com es miri??

L'últim any ha estat un aprenentage constant de com superar obstacles cada dia, obstacles posats amb mala fe per intentar enfonsar-te?

L'últim any ha estat un creixement personal com mai hauries pogut tenir si haguessis continuat pel camí pel qual anaves??

L'últim any has rebut amor en la mateixa mesura que el mal que et volien fer??

FELICITATS!!

Estàs al club de la resiliència en estat pur, la força de la ment per treure forces d'on semblava que no les tenies.

Però, potser, quan pares a avaluar què ha passat i si estàs on voldries, també te n'adones que no és tot de color rosa.

No passa res: toques de peus a terra i no t'has tornat una somiatruites.

Sols has fet un pas endavant per a ser millor persona, per a realitzar-te en aquest camí que és la vida, has après que et poden manipular fins a anul·lar-te, però, el millor, és que tornes a ser tu i que estàs plena d'amor i de vida per a repartir entre els que t'envolten i tens molt més clar què vols i què no.

Així doncs, estàs aquí, llegint això i, per tant, has vençut a aquell que et volia mal.

El mal ve donat per qui viu amargat, per qui no se sent realitzat ni feliç.

No és el teu cas.

Tu, perdones però no oblides:
Perdones perquè entens com de desgraciada deu ser la persona que es comporta així amb dones i nens que passen per la seva vida,
però no oblides, ja que la "memòria històrica" et permetrà que sigui més difícil tornar a caure en el parany.

Tu has crescut, però no ho has fet sola:
t'han ajudat tots aquells que han sortit de sota les pedres per fer-te veure com ets de fantàstica,
t'han ajudat tots aquells que sempre han estat al teu costat malgrat la distància,
t'ha ajudat la teva força interior,
t'ha ajudat aquell que et va fer veure que no eres com les demés, sinó que eres igual que ell,
t'ha ajudat el servei a la víctima violència de gènere.

I, un cop més, tot plegat fa que cada dia et llevis amb un somriure
malgrat no puguis abraçar a tothom que voldries,
i que surtis al carrer orgullosa de qui ets i de com ets,
perquè, malgrat molt de temps algú hagi intentat canviar-te, has guanyat la partida:
TORNES A SER TU,
una dona increïble que camina amb pas ferm cap al futur,
que camina amb pas ferm cap als 40,
cap als 50, cap als 60 i més enllà.

Com deia en Forrest Gump: "la vida és com una caixa de bombons: mai saps què et pot tocar"

I jo afegiria:
"pren-te el temps que necessitis a triar quin vols, però pren una decisió i gaudeix de l'experiència en cos i ànima"



dissabte, 13 de juliol de 2013

Records

Avui estava fent una mica de feina tot sentint les notícies de la televisió del nostre país, RTVA.

Ja havien acabat i anava a canviar de canal, quan he sentit la Sara Pi, aquella noieta amb veu sensacional que vaig anar a escoltar fa uns mesos acompanyada de tu, perquè em van regalar 2 invitacions a última hora d'aquell divendres i la gent més propera a mi, ja tenien pla.

Vas ser la meva última opció...

Va ser el primer cop que "sortíem" plegats, va ser el primer cop que féiem alguna cosa junts sense uniformes ni neu pel mig.

Aquella nit, vaig adonar-me que hi havia una persona fantàstica amagada darrera aquella aparença dura.

Aquella nit, vam començar la història de la nostra amistat.

Amb tu he tornat a creure en la bona fe de les persones,

amb tu he descobert que encara queda gent que fa coses pels demés sense esperar res a canvi,

sense esperar res més que un simple "gràcies" o un somriure.

Amb tu, he tornat a ser feliç, perquè sé que estaràs al meu costat sempre que necessiti algú amb qui parlar, algú amb qui anar a caminar, algú amb qui plorar...

D'això se'n diu amistat.

Gràcies per fer-me riure, gràcies per fer-me sentir bé i gràcies per fer-me plorar: sento!

http://vimeo.com/30014236

divendres, 24 de maig de 2013

Tu

Et volia escriure en el silenci,

et volia escriure en el meu diari on les paraules són pressoneres del forrellat que les amaga,

però crec que et dec un reconeixement "públic"en el món virtual,

aquell món on no saps mai qui rebrà aquest missatge,

unes paraules escrites per agrair-te tot el que m'has fet viure.


He tornat a sentir el vent a la cara després de molt temps,

he tornat a sentir pau després de mesos de tempestes,

he tornat a sentir-me lliure i, alhora, lligada (a tu).


He tornat a riure sense por,

he tornat a ser jo sense haver de mirar de reüll si tenia l'aprovació del meu entorn,

sentir felicitat i llibertat al mateix temps,

sentir desitg en una mirada,

sentir plaer en un petó,

sentir-ho tot en una abraçada sincera.


Sentir que tu sents el mateix que jo,

que no necessites res més que la companyia de l'altre per a estar en un estat perfecte,

que no importa la condició social, econòmica, cultural, ...


Estar un prop l'un de l'altre és suficient,

no cal sexe,

no calen paraules,

no cal ni una mirada.


Ets lluny i et sento prop, perquè sé que no m'ho dius però m'estimes.


Sé que m'estimes per com em mires quan estem junts,

per com fas les coses quan són per a mi.


Aquesta estima la percebo en la teva cuina,

en els teus moviments,

en la teva delicadessa,

en la teva passió en tot allò que fas.


Gràcies per sentir-me i per fer-me sentir.



diumenge, 12 de maig de 2013

Adéu, fins sempre.

Quan he sentit la notícia, se m'han omplert els ulls  de llàgrimes.

La seva veu està inevitablement gravada en el meu cervell, juntament amb la imatge del pebeter dels jocs olímpics de Barcelona '92, que jo vaig veure des de la meva primera feina de joventut a Andorra.

Un estiu, un esdeveniment i una veu per al record que avui s'ha apagat.

Un estiu, un esdeveniment i una cançó que em fan plorar d'emoció.

Sempre et portaré en un raconet del cor, Tino.


http://www.youtube.com/watch?v=sTSzsg6sjwU



dissabte, 27 d’abril de 2013

North country

North country (traduïda "en tierra de hombres") o com el maltracte es justifica i les dones poden arribar a ser més masclistes que els homes.

Recordo: basada en una història REAL.

Si tu també tens una història real, d'agressions físiques o psicològiques, t'han aïllat del teu entorn, no pots ni sortir una tarda amb les amigues/amics, no tens independència econòmica perquè la teva parella ha aconseguit que posessis tot al seu nom i, a sobre, ho utilitza contra tu per a llançar-te de forma deliberada a la misèria, truca: el 181 t'està esperant per ajudar-te.

http://www.youtube.com/watch?v=IHiuJR_Zong


dimecres, 10 d’abril de 2013

Reprenent el camí...


Després de 6 mesos, he tornat al meu camí, al que em va ajudar tant a relaxar-me en els mals moments, en els de patiment provocat gratuïtament per una ment malalta que no li importa ferir dones ni nens.
Gràcies arbrets, esquirols, falgueres, ... per haver-me esperat, encara que alguns hagueu caigut després d'un hivern molt dur.

L'aigua torna a córrer sota el sol al igual que jo ho faig per la terra encara humida del desgel.
La pell respira sota els rajos de primavera sabent-se lliure de l'opressor que fa un any la tenia segrestada.
Tota jo respiro llibertat i alegria alhora que compromís i tristor.
Llibertat d'haver pogut escapar de l'opressor.

Alegria de tenir un cercle d'amistats de debó i un de gent que m'aprecia i no d'interessats que han mirat cap a una altra banda quan han vist com es tractava a una dona i a un nen davant els seus ulls.
Alegria per veure que se t'aprecia com a professional i que la feina mai falta.

Compromís amb aquells que m'han estimat sense condicions, que han aguantat els meus mals moments i que han rigut al meu costat sempre que han pogut.

Tristor pel fi d'un hivern genial en tots els aspectes: companys de treball excepcionals que no sé si tornaré a veure, feina apassionant en un enton espectacular, vivències a flor de pell, moments magnífics que mai saps si podràs repetir...

Sentir-se bé amb una mateixa, és una experiència fantàstica.
Sentir-te bé en la teva feina, és una necessitat.
Sentir-te bé amb els teus companys i caps, és el millor que pot passar-te, ja que, al cap i a la fi, és on més hores i on més energies deixes.

Un cop més, us vull donar gràcies a tots els que m'heu fet aixecar cada dia amb un somriure, als que m'heu abraçat quan estava trista, als que m'heu empentat quan el camí feia pujada o el vent bufava fort i en contra.

Un cop més, vull donar les gràcies a tots els que m'heu donat una oportunitat i no us heu cregut les mentides, injúries i calúmnies que es propagaven.

Com ja va dir algú fa temps "difama, que alguna cosa queda": queda la merda i el malestar pel que viu amargat i no sap evolucionar.

La resta, fem un pas endavant i ens en sortim i vivim amb un aprenentatge meravellós envoltats de gent fantàstica.

Mai tiris la tovallola. Tot  té un per què i tot té una part positiva, i molts cop, la part positiva és immensa i compensa amb escreix qualsevol mala passada.

Fins i tot l'arbre caigut és capaç de continuar el seu camí, és capaç de seguir creixent i donar vida. L'única diferència de quan estava d'empeus és que ha agafat una altra direcció en la seva trajectòria.




dissabte, 23 de març de 2013

Sentiments, sensacions, sense sentits...

Hi ha dies que em sento sola en mig de la gent que m'envolta contínuament.
Hi ha dies que em sento acompanyada en mig de la muntanya, del bosc, del camí.

Hi ha dies fantàstics gràcies a tots aquells que em feu somriure.
Hi ha dies tristos perquè no tinc aprop aquells amb qui voldria compartir moments, segons, penes i alegries.


Hi ha dies que et sento molt aprop i no et puc tocar.
Hi ha dies que et sento lluny, com si mai més et pogués tornar a sentir.


Hi ha moments i moments, hi ha alegria i pena, hi ha situacions complicades i situacions divertides.
Hi ha de tot en la meva vida, com en la teva o en la de la del company de feina, però he de dir que no em puc queixar:
M'estimeu, em feu riure, tinc una feina que m'apassiona, aprenc cada dia coses noves, m'enriqueixo amb les interaccions personals que visc, ... és a dir, em feu feliç.

Gràcies per fer-me sentir així, gràcies per fer-me sentir viva.


Foto (2008): http://gorkamartinez.blogspot.com




dimarts, 19 de març de 2013

Pares

Avui és el, comercialment anomenat, "dia del pare", sant Josep.

Així que crec que hi ha una persona en la meva vida que mereix li dediqui un dels meus escrits.

Aquí va:

He conegut molt tipus de pares, intel·ligents, amorosos, despistats, divertits, alts, baixos, atractius, sexys, ... però també egoistes, maltractadors, egocèntrics, amb síndrome de "Peter Pan", etc, etc, etc

Aquest escrit anirà dedicat a la persona més intel·ligent que conec fins a data d'avui: el meu pare.

No és perfecte, m'ha donat molts disgustos, tot sovint li ha faltat una paraula agradable o de suport, però d'ell he après la tenacitat, el plaer de les coses ben fetes, la satisfacció de la victòria, el que "qui no arrisca no guanya", l'estima per la feina, que el cap sempre ha de donar exemple, que és de mala educació i una falta de respecte arribar tard, i un llarg eccètera que no acabaria mai d'enumerar.

El meu pare no és perfecte, com no ho és cap ésser humà que habita aquest planeta, però una part de ser el que sóc i haver arribat on estic, li dec a ell: la passió per l'esport l'he portat a les venes i segur que genèticament és "culpa" seva. La passió per l'esport que m'ha fet capaç de desenvolupar una resiliència com a poques persones, una passió per l'esport que m'ha donat una força psicològica que ha fet possible que un cop i un altre m'aixequés després d'una derrota, després d'una caiguda, després d'un maltracte, després d'una humiliació.

Gràcies al meu pare, sóc exigent.
Gràcies al meu pare, sé gaudir de la meva feina deixant temps per aquells que estimo.
Gràcies al meu pare, res ni ningú em pot enfonsar.

Així que, els que no teniu la sort de tenir un pare com el meu, ho sento.

Un bon pare, sap posar límits, establir normes i respectar-les, així com respectar la mare dels seus fills sigui quina sigui la relació. Tot el demés, són fantasmades.

Sé molt bé que algun us ha tocat un pare que passa de tot, que no es preocupa de res, que es pensa que passant un pensió ja té tota la feina feta, que anant a buscar els seus fills un cop cada 4 mesos i llavors intentant ser el seu amic és el millor pare del món, que per un cop en 11, 12 o 13 anys han estat al costat dels seus fills quan es trobaven malament i ho publiciten a les xarxes com si els sus fills fossin un mono de fira són "súpermegaguais", que per permetre'ls coses que no els hi pertoquen per edat són millors pares, que deixant fer als fills allò que els hi rota seran més estimats, ...

Gràcies per no haver estat mai així, papa.







dissabte, 2 de març de 2013

Reflexions

De vegades, hi han dies, en que l'univers es conjuga per a què tinguis temps de reflexionar.

Per a reflexionar d'on ets, on vols arribar, amb qui, com, ...

Aquest moment d'il·luminació, d'inspiració, et pot venir en mig d'un rodatge d'un espot publicitari, en mig d'un entorn natural meravellós, envoltada d'unes muntanyes per on has passat centenars de cops i que mai havies vist des d'aquell prisma.

És un flaix, un moment de contacte amb el més fons del teu cor i la teva ànima, un segon en que no sents res més que el vent i la melodia de la natura, un pas més en el teu dia a dia on, de sobte, te n'adones de lo petita que ets i, a l'hora, de lo gran que pot ser una persona.

Com de gran pot ser l'ésser humà, amb capacitat per a perdre-ho tot, refer-se i tornar-se a aixecar i continuar caminant.

Com de gran pot ser la dona que camina amb pas ferm pel bosc tot sobreposant-se als entrebancs que va trobant, sola o amb ajuda d'aquells que l'estimen i aprecien.

Com de gran pot ser l'amistat dels companys de feina que fan que cada dia la jornada comenci amb un somriure a la cara.

Tot plegat, et porta a tenir moments especials, on vas triant el camí que creus millor -que no vol dir més senzill ni més fàcil- i que fan que vagis reinventant la teva història a cada pas.

Pot ser, algun cop, de forma equivocada, i això comporti que hagis de fer algun pas enrera per a trobar el camí correcte, que hagis de fer algun pas enrera per a esperar a una de les cruïlles a aquell que vols que camini al teu costat, o, simplement, desfer el camí recorregut per a canviar de companyia o de direcció, ja que, de sobte, obres els ulls i veus que aquell príncep que semblava voler ser el teu company d'aventures, realment era un monstre sota una carota de noi perfecte.

Sempre, sempre, pots canviar el teu camí, la teva direcció, els teus companys de vivències. Sempre.

Perquè ningú més que tu té dret a dir-te per on has de caminar,
perquè ningú més que tu té dret a dir-te on has d'arriscar-te,
perquè ningú més que tu té dret a viure la teva vida.

Així que deixa de perdre el temps vivint una vida que no vols i comença a traçar la teva línia.

Tot final és el principi d'una nova gran història.


diumenge, 20 de gener de 2013

Bona descripció de l'individu...

"Ho fa, diu cínicament, “pel seu bé”, “pel seu perfeccionament”. Després es penedeix, demana perdó, omple la seva dona de regals, li declara un amor indestructible, absolut i etern. El maltractador és una persona amb èxit, bon amic, bon cap. És un llop amb pell de xai"


http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=22592&view=item&Itemid=445

Jo, afegiria que cal educar a TOTA la societat, ja que molta gent no entén que la violència de gènere, a part de la violència dels cops, és TAMBÉ la psicològica, la social (aïllament de l'entorn, difamació, ...) i l'econòmica (et deixo sense feina, em quedo el cotxe que és dels 2, etc, etc, etc)


La violència de gènere, passa, senyors, perquè la societat ho permet, perquè cada cop que veiem una situació així, enlloc d'ajudar, molts GIREN la cara cap a una altra banda, esborren la víctima com amistat del facebook, etc, etc, etc.
Aquesta part de la societat, que prefereix callar abans que ajudar, per a mi, SÓN IGUAL de maltractadors que ell, ja que li estan donant SUPORT.


L'educació sobre violència (en el sentit més ampli: gènere, creença religiosa, nacionalitat, ...), que ara mateix s'està fent gràcies amb recursos públics dels departaments de benestar amb pressupostos sota mínims, és l'única eina de que disposen molts dels nostres joves. 

Una xacra així, crec, paga la pena disposar d'un pressupost amb cara i ulls per a poder treballar el tema des dels inicis de la nostra vida en un centre d'ensenyament, ja que el respecte cap al company del costat s'aprèn també en el dia a dia en el pati, en el menjador, en l'aula.