L'home que camina al meu costat.

42 anys caminant al meu costat.

Uns cops portant-me de la mà, d'altres gairebé sense creuar una paraula durant mesos, a voltes parlant-nos sols amb la mirada, altres... parlant-nos sense entendre'ns.

Barcelona, Orense, Lleida, Andorra, ...

Ciutats, pobles, camps, fruiters i muntanyes que m'han vist crèixer.

M'han vist crèixer al teu costat.

Barcelona, Febrer 1974

Al teu costat he après infinitat de coses, sempre t'he admirat i he desitjat que el dia que arribés el teu últim sospir ja s'hagués inventat la manera de transmetre'm tots els teus coneixements conectant els nostres cervells amb un simple cable.

Durant aquests més de 15.000 dies, hem jugat a futbol, hem esquiat i sentit la llibertat que et proporciona el vent picant-te a la cara, hem rigut i hem plorat, he patit per tu quan gairebé et talles el peu i tu has patit per mi quan has vist com em tractaven alguns dels que se suposava m'estimaven i que, està clar, mai ho farien com tu.

Mollerussa, 1982

He tingut la sort de tenir per pare una ment prodigiosa, prodigiosa i anònima.

Anònima per al món, coneguda per mi.

La teva forma de ser i d'entendre el món, ha marcat la meva vida.

Plaer per les coses ben fetes, exigència amb tu mateix i amb qui t'envoltava.

De vegades ens diferenciàvem tant que érem iguals.

De vegades érem tan iguals que xocàvem.

El caràcter no el pot canviar ningú i està clar que aquesta part la vaig heretar de tu.

Empenta, tenacitat, esforç, exigència, perfeccionisme, són paraules que les vas posar en el meu vocabulari des que vaig veure el món.

Sé que no vaig ser una nena fàcil: independent i amb criteri propi, difícil de fer canviar d'opinió quan creia en alguna cosa i fonamentada en un raonament, però... tot això m'ho havies ensenyat tu!

Llafranch, 1986 - Foto: Narcís Darder

Recordo els nostres enfrontaments durant la meva adolescència on la resta de la família desapareixia del menjador i ens quedàvem tu i jo discutint sobre l'afer en qüestió i on jo raonava justament amb les eines que tu, durant la meva infantesa, m'havies anat ensenyant: les paraules.

Ens "odiàvem" en la mateixa mida que ens estimàvem, perquè, ens agradés o no, enteníem que érem massa iguals, enteníem el món d'una forma diferent a la majoria de gent.

Recordo els diumenges al matí a l'oficina del banc fent fitxes de clients per a poder estar al teu costat quan no tenia ni 10 anys, acompanyant-te a fer visites els dies de festa quan jo tenia 15 anys, perquè t'encantava la teva feina i no eres capaç de dir un no a un client un dissabte a la tarda.

I veia com t'apreciaven i t'estimaven.

Com et respectaven i et tenien en compte.

I com tu els respectaves, els apreciaves i vetllaves pels seus interessos per davant dels teus.

Eres honrat en un món, el financer, on el més fàcil hagués estat mirar per tu i prou.

Mollerussa, 2003

Inconscientment, vaig interioritzar aquesta forma de fer.

Fer feina amb consciència social.

No sols pensant en què vol l'empresa, sinó en què necessita realment el client.

Sempre us pas més enllà.

Fent una anàlisi 360º i actuant en conseqüència, no sols pensant a curt, si no intentant tenir en compte tots els paràmetres i resultats possibles i les conseqüències dels mateixos.

I els nostres camins es van anar allunyant...

Andorra, maig 2015, filmant i fent fotos per al meu projecte: comunicAND

Un cop més, el que tu m'havies ensenyat, ens separava:

Tu no entenies com tenint-ho "tot" en un despatx del cor financer d'una ciutat, jo preferia una vida de riscos pujant i baixant muntanyes, d'inestabilitat laboral i econòmica.

La muntanya i l'esport eren l'aliment de la meva ànima i podien més que els bitllets d'un sou a final de més en un despatx desangelat, en un món de butxaques plenes de coses materials i buit d'esperit.

Tot i no entendre'm, vas respectar la meva decisió.

I vaig ser feliç, i vaig plorar i vaig descobrir la por, i vaig saber que no podia ser sempre la millor...

Tard, però vaig descobrir que el món no era com jo havia après al teu costat.

Però, malgrat els disgustos, malgrat les situacions límit, vaig sobreviure al capítol més complicat de la meva vida.

I, si avui estic aquí sentada veient com es va acostant la cortina de neu, és gràcies a la resiliència que els anys d'esportista disciplinada i d'exigència dins de casa em va ensenyar una persona: TU.

Barcelona, 11 de setembre 2015. Reclamant els nostres drets amb un somriure

Per molts anys!!!!!

Descarada

Dies trepidants cap a un futur proper.
1.000 i 1 aparells per on entren missatges, correus i avisos alhora.
Propostes, reunions.
Temps per aprendre i estar al dia.
Temps per a desconnectar del món i connectar amb mi mateixa.

Temps per a què el sol m'abraci,
temps per a què el vent em faci pessigolles al moure'm els cabells.

I entre mig d'aquest batibull passa un missatge amb la paraula "descarada".

Aturo la mirada.
La desvio d'on la tenia.
Deixo el que estic fent i llegeixo el missatge 2 cops.
"Hauré llegit malament", em transmet el meu cervell.

Estic equivocada.

He llegit correctament.

Posa "descarada".

Foto: Narcís Serrat Comerma a la via ferrada de la Grau i de Racons - Canillo, Andorra. 

Busco en diferents diccionaris a veure si alguna de les definicions quadra amb mi, però no m'acabo de veure-hi reflectida.

Pot ser sí que ho sóc sense voler-ho.

Però en el cas que m'ocupa, el meu descarament bé donat perquè una càmera de televisió ha filmat una ponència amb la meva esquena enlaire un 90% del temps.

Potser el culpable de tot plegat és l'operador de càmera, que tancant una mica el plànol, s'hagués estalviat la meva esquena nua en un dia colorós de tardor en una marató de xerrades.

Sigui com sigui, el meu interlocutor ho arregla amb la paraula "poètic".
Em fa somriure.

Sigui com sigui, un cop més, l'inici de tot plegat, ha estat una xarxa social.

Per tant, i per aquells que encara creuen que les TIC ens aïllen, jo continuo defensant que ens uneixen.

És més: et permeten conèixer persones fantàstiques i tenir converses força interessants que en altres temps haguessin estat impossibles.

Però és clar, sempre hi ha aquell (o aquella) que diu la frase que tant odio de "les coses sempre s'han fet així..."

#neverstoplearning #neverstopexploring !

Sóc bloggera professional

Doncs sí!

Sóc "bloggera" professional (entre d'altres coses), copy, copywriter o com més t'agradi dir-li a aquesta disciplina de l'estratègia de continguts.

Un dels objectius 2015 era que em paguesin per les meves paraules escrites i, com per art de màgia, al gener ja estava cobrant.

Aquest raconet al cybermón és una excepció.

Aquí escric sense cap afany comercial, sense cap tècnica de marketing de les que he après durant els molts anys que porto dedicant-em a vendre productes i/o serveis.

Aquí, escric sols per a tu, que em llegeixes sense voler, perquè una paraula et porta a l'altra igual que a mi les mans m'escriuen soles lletra rera lletra quan trobo aquest full en blanc.

Els últims mesos han estat increïbles malgrat no haver estat fàcils.

He inventat nous productes, conceptualitzat noves campanyes, creades mil i una frases per a què els meus clients puguessin arribar als seus consumidors.

També he tingut temps per a conèixer gent fantàstica.

Un cop més, les xarxes han estat les culpables.

Les xarxes! aquelles que un dia em van salvar la vida, m'han portat un munt de cybersomriures, un munt d'anècdotes i alguna amistat.

Les xarxes... font d'experiències en línia que, tal i com véiem en els comptes de fades, de vegades surten de la pantalla per a convertir-se en fets 3D, en moment innoblidables.

Gràcies a tots aquells que en algun moment heu fet un "m'agrada", donat-me a entendre que no estava sola.
Gràcies a tots els que m'heu enviat un missatge per a fer-me somriure.
Gràcies a tots els que m'heu fet plorar, de vegades de tant riure.

Aquesta entrada, va per vosaltres!

Voldria posar tots i cadascun dels vostres noms, però sou tants, que segur me'n deixaria algun, per tant, us deixaré al cybermón com els anòmins que m'ompliu el cor de caliu, l'ànima de tendresa, la mirada de felicitat.

Gràciesper ser-hi.

Voluntaris que fan possible campionats del món

Aquests dies tindrem xifres per a donar i vendre: cronos, nombre de visitants, països inscrits, esportistes que han desfilat, menjars preparats, habitacions venudes, cotxes que han creuat la frontera, ...

Jo et parlaré de la part més humana, d'aquells que desinteressadament, i gairebé segur anònimament, faran possible que un esdeveniment d'aquesta magnitud pugui arribar a bon port: els voluntaris.

Gent vinguda d'arreu, joves del poble, jubilats, aturats, empresaris que han deixat la seva feina per uns dies per a ajudar, ... Tots ells junts possibiliten que l'organització pugui dur a terme tot el muntatge que els espectadors gaudiran i els esportistes disputaran.

En l'equador de les proves i després d'una setmana de competicions amb els mundials "masters", comencen els que alguns anomenen "l'hora de la veritat".

Ahir van començar les acreditacions: freelance vinguts de diferents llocs, càmares, comentaristes, periodistes, cables, connexions en directe, tot preparat per a captar cadascun dels moments especials i únics que es viuran els propers 7 dies a La Massana amb més de 800 ciclistes inscrits.

Però, i els voluntaris? què fan, quines motivacions els porten a estar durant 13 i 14 hores al dia sota el sol en el circuit d'XC (crosscountry) o tragant pols en el circuit de DH (downhill= descens) amb l'única compensació d'un entrepà i una fruita?

Ganes d'ajudar, de fer del món un lloc millor, de fer possible que el país que t'ha vist crèixer (no sempre nèixer), passi a la història per haver organitzat per primer cop uns mundials de bicicleta de muntanya amb èxit.

Tots i cadascun d'ells s'emportarà una experiència que, conscienment o no, els haurà fet crèixer com persones.

Els inputs rebuts, quedaran segellats en la seva retina en forma d'experiència més o menys vital, un vagatge que pot ser els hi serveixi professionalment, els hi generarà una empatia que abans no tenien desenvolupada, una paciència que no sabien tenien, ...

Per tot això i per moltes altres raons que em guardo, et demanaria que vinguis a veure l'espectacle dels UCI MTB& Trials World Championships i que quan et trobis amb una samarreta o una jaqueta que posi “volunteer” o “marshall”, et recordis d'aquest escrit i de l'esforç que aquestes persones estan fent per a què tot surti a la perfecció.

Crec que a canvi de l'esforç i la paciència, es mereixen un somriure i un aplaudiment.

Crec que per la seva entrega, es mereixen el teu respecte i que se segueixin les seves instruccions (alguns han hagut d'aguantar insults o han estat increpats aquesta passada setmana per intentar fer complir, amb un somriure i un xiulet, les normes de joc que imposa el reglament).

Vine i disfruta.

Vine i experimenta.

Vine i respecta.

Ànims a tots els meus herois anònims!

Un plaer haver col·laborat uns dies amb vosaltres amb el millor dels meus somriures.

+info World Championships MTB& trials Vallnord 2015

+ imatges masters

Pensaments a l'ombra de la posta de sol.

Aquí estic, sola en la immensitat d’aquest planeta, d’aquest sistema solar, d’aquest tot que ens envolta i ens dóna moments, mirades i imatges que ja mai es podran oblidar. Aquí estic, sola de nou, amb el cap a 1.000 (per a no variar). Sola amb la teva olor a la meva habitació, reducte que he deixat enrere perquè avui necessitava veure la posta de sol com mai.

Com tu vas dir, mentre els demés ja han parat de pensar, jo encara busco el perquè de les coses. I busco el perquè d’un fet que ha ocorregut avui i que no aconsegueixo entendre. No entenc ni el motiu ni aconsegueixo determinar què implica.

No sé si hi estic preparada ni tampoc disposada. Simplement, no entrava en els meus plans aquest tipus d’adéu. M’has descol·locat. A mi, la que sempre té un pla B i que intenta avaluar totes les possibilitats abans de prendre una decisió (i tot i així, m’equivoco).

Pensava que tenia apresa la lliçó del que parlàvem ahir, creia que controlava tot el que calia i ha resultat que no. Necessito respostes i ara ja no hi ets per a mirar-me als ulls i respondre’m. Ha estat un cop baix. Un cop ple d’afecte al que no hi estic acostumada. M’has desarmat de la manera més dolça i has marxat deixant-me tota la motxilla plena de preguntes sense resposta.

Preguntes que moltes són per a mi mateixa, ja que en cap cas havia planificat “això” quan et vaig enviar aquella sol·licitud de contacte professional.

I dic “això" perquè no sé què és, no sé què implica ni què significa. No sé què et suposa a tu i, encara menys, què m’ha suposat a mi aquest daltabaix en les meves línies defensives. No et conec.

Ha estat com un setge de 48h a una ciutat inexpugnable que, quan ja es veia alliberada i retirava les tropes, ha rebut un atac ben estudiat i mesurat. Aquestes 48h he evitat acostar-m’hi massa a “l’enemic” per a no ser un blanc fàcil. Però en l’últim moment ha passat el que havia intentat que no arribés: la “lluita" cos a cos, on tinc les de perdre.

Malgrat estar davant una torre infranquejable i que no conec, he sentit coses: He sentit l’escalfor del sol a la meva esquena, el vent acaronant-me els cabells, la delicadesa del petit príncep mirant-se la seva rosa. I llavors, he volgut que no marxessis. He volgut que m’abracessis fins a l’infinit i em transmetessis totes aquestes coses que saps i que jo vull conèixer.

Han estat décimes de segon o potser segons. Sols volia que no em soltessis. Volia sentir. Saber si era capaç de sentir i si tu eres capaç de transmetre. Ha estat difícil, però possible.

Aquestes 48h si alguna cosa han tingut de dificultosa han estat no poder aconseguir saber què senties tu. Ho tens tan ben guardat que el que aconsegueixo en pocs minuts amb la resta de persones, amb tu no ho he aconseguit ni en dies.

I amb els dubtes, les preguntes sense resposta, les reflexions i la posta de sol, aquí estic: sentada en un racó d’un prat, amb un ordinador sobre la falda, una càmera per a captar la bellesa del moment, escrivint-te.

M’has retornat la inspiració perduda. Gràcies.

Em deixes ajudar-te?

Avui t'envio un petó d'amiga, perquè sé que necessites que t'estimin, t'apreciin i t'escoltin.

En algun moment, sols et caldrà que t'agafin la mà o et facin una abraçada sincera que t'escalfi l'ànima i et faci sentir viu.

Quan et calgui alguna d'aquestes coses que ara et costen d'assumir i puguis deixar el teu orgull a banda i acceptar que t'ajudi, compta amb mi.

Sé què se sent i com et sents quan les coses no surten com havies planificat, quan en 1 segon tot canvia i la teva vida perfecta desapareix i quan tornes a obrir els ulls tot és negre.
Però, creu-me: darrera aquesta foscor, continua havent-hi el sol que tant t'agrada, les estrelles que t'acompanyen a fer rando en les nits de lluna plena.

Si no ets capaç de treure't la vena dels ulls que impedeix que ara puguis gaudir de la teva fortuna d'estar viu i haver nascut en la banda de món que ho has fet, estira la mà demanant ajuda.

Els que estem acostumats a ser qui socorre als demés ens costa acceptar estar a l'altra banda, però, quan vencis aquesta barrera, descobriràs una sensació de gratitud que t'omplirà l'ànima: descobriràs la sensació d'haver trencat amb les teves pors, amb les teves cadenes; descobriràs la sensació d'ajudar mentre ets ajudat, ja que la persona que escullis per a aquesta tasca se sentirà realitzada veient el teu somriure d'agraïment sincer.

Plora, riu, sent, ... Estigues viu.
No existeix ningú per qui valgui la pena viure morint.

(Signat: una persona sensible que t'aprecia).

#copywriting per a Lugares de nieve, #copywriting per a lavanguardia.com

Somnis fets realitat, aquest seria el títol correcte.

Com ja explicava en l'entrada 2014, desitjava fermament comunicar-me amb el món i, això, implicava engegar-ho tot a rodar i començar de nou el meu camí.

Un dels objectius 2015 era cobrar per les meves paraules, cosa que va implicar dir adéu a qui no em portava cap aquest objectiu i, en tan sols 2 dies, m'oferien just això...

Lugares de nieve va confiar en mi i, 3 mesos després de la nostra primera trobada que va finalitzar en acord, tinc un escrit en la "home" de LaVanguardia.

Què més puc demanar?

Bé, per demanar, que no quedi: que t'agradi el que escric pensant en tu.

Encara que, el millor, és la frase que va al costat del meu escrit: "un sueño puede cambiar el mundo".

Casualitats de la vida?