dissabte, 21 de novembre de 2015

L'home que camina al meu costat.

42 anys caminant al meu costat.

Uns cops portant-me de la mà, d'altres gairebé sense creuar una paraula durant mesos, a voltes parlant-nos sols amb la mirada, altres... parlant-nos sense entendre'ns.

Barcelona, Orense, Lleida, Andorra, ...

Ciutats, pobles, camps, fruiters i muntanyes que m'han vist crèixer.

M'han vist crèixer al teu costat.

Barcelona, Febrer 1974

Al teu costat he après infinitat de coses, sempre t'he admirat i he desitjat que el dia que arribés el teu últim sospir ja s'hagués inventat la manera de transmetre'm tots els teus coneixements conectant els nostres cervells amb un simple cable.

Durant aquests més de 15.000 dies, hem jugat a futbol, hem esquiat i sentit la llibertat que et proporciona el vent picant-te a la cara, hem rigut i hem plorat, he patit per tu quan gairebé et talles el peu i tu has patit per mi quan has vist com em tractaven alguns dels que se suposava m'estimaven i que, està clar, mai ho farien com tu.

Mollerussa, 1982

He tingut la sort de tenir per pare una ment prodigiosa, prodigiosa i anònima.
Anònima per al món, coneguda per mi.
La teva forma de ser i d'entendre el món, ha marcat la meva vida.
Plaer per les coses ben fetes, exigència amb tu mateix i amb qui t'envoltava.

De vegades ens diferenciàvem tant que érem iguals.
De vegades érem tan iguals que xocàvem.

El caràcter no el pot canviar ningú i està clar que aquesta part la vaig heretar de tu.

Empenta, tenacitat, esforç, exigència, perfeccionisme, són paraules que les vas posar en el meu vocabulari des que vaig veure el món.

Sé que no vaig ser una nena fàcil: independent i amb criteri propi, difícil de fer canviar d'opinió quan creia en alguna cosa i fonamentada en un raonament, però... tot això m'ho havies ensenyat tu!

Llafranch, 1986 - Foto: Narcís Darder

Recordo els nostres enfrontaments durant la meva adolescència on la resta de la família desapareixia del menjador i ens quedàvem tu i jo discutint sobre l'afer en qüestió i on jo raonava justament amb les eines que tu, durant la meva infantesa, m'havies anat ensenyant: les paraules.

Ens "odiàvem" en la mateixa mida que ens estimàvem, perquè, ens agradés o no, enteníem que érem massa iguals, enteníem el món d'una forma diferent a la majoria de gent.

Recordo els diumenges al matí a l'oficina del banc fent fitxes de clients per a poder estar al teu costat quan no tenia ni 10 anys, acompanyant-te a fer visites els dies de festa quan jo tenia 15 anys, perquè t'encantava la teva feina i no eres capaç de dir un no a un client un dissabte a la tarda.

I veia com t'apreciaven i t'estimaven.
Com et respectaven i et tenien en compte.
I com tu els respectaves, els apreciaves i vetllaves pels seus interessos per davant dels teus.
Eres honrat en un món, el financer, on el més fàcil hagués estat mirar per tu i prou.

Mollerussa, 2003

Inconscientment, vaig interioritzar aquesta forma de fer.
Fer feina amb consciència social.
No sols pensant en què vol l'empresa, sinó en què necessita realment el client.
Sempre us pas més enllà.
Fent una anàlisi 360º i actuant en conseqüència, no sols pensant a curt, si no intentant tenir en compte tots els paràmetres i resultats possibles i les conseqüències dels mateixos.

I els nostres camins es van anar allunyant...

Andorra, maig 2015, filmant i fent fotos per al meu projecte: comunicAND

Un cop més, el que tu m'havies ensenyat, ens separava:
Tu no entenies com tenint-ho "tot" en un despatx del cor financer d'una ciutat, jo preferia una vida de riscos pujant i baixant muntanyes, d'inestabilitat laboral i econòmica.
La muntanya i l'esport eren l'aliment de la meva ànima i podien més que els bitllets d'un sou a final de més en un despatx desangelat, en un món de butxaques plenes de coses materials i buit d'esperit.

Tot i no entendre'm, vas respectar la meva decisió.
I vaig ser feliç, i vaig plorar i vaig descobrir la por, i vaig saber que no podia ser sempre la millor...
Tard, però vaig descobrir que el món no era com jo havia après al teu costat.
Però, malgrat els disgustos, malgrat les situacions límit, vaig sobreviure al capítol més complicat de la meva vida.
I, si avui estic aquí sentada veient com es va acostant la cortina de neu, és gràcies a la resiliència que els anys d'esportista disciplinada i d'exigència dins de casa em va ensenyar una persona: TU.


Barcelona, 11 de setembre 2015. Reclamant els nostres drets amb un somriure

Per molts anys!!!!!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada