dissabte, 21 de novembre de 2015

L'home que camina al meu costat.

42 anys caminant al meu costat.

Uns cops portant-me de la mà, d'altres gairebé sense creuar una paraula durant mesos, a voltes parlant-nos sols amb la mirada, altres... parlant-nos sense entendre'ns.

Barcelona, Orense, Lleida, Andorra, ...

Ciutats, pobles, camps, fruiters i muntanyes que m'han vist crèixer.

M'han vist crèixer al teu costat.

Barcelona, Febrer 1974

Al teu costat he après infinitat de coses, sempre t'he admirat i he desitjat que el dia que arribés el teu últim sospir ja s'hagués inventat la manera de transmetre'm tots els teus coneixements conectant els nostres cervells amb un simple cable.

Durant aquests més de 15.000 dies, hem jugat a futbol, hem esquiat i sentit la llibertat que et proporciona el vent picant-te a la cara, hem rigut i hem plorat, he patit per tu quan gairebé et talles el peu i tu has patit per mi quan has vist com em tractaven alguns dels que se suposava m'estimaven i que, està clar, mai ho farien com tu.

Mollerussa, 1982

He tingut la sort de tenir per pare una ment prodigiosa, prodigiosa i anònima.
Anònima per al món, coneguda per mi.
La teva forma de ser i d'entendre el món, ha marcat la meva vida.
Plaer per les coses ben fetes, exigència amb tu mateix i amb qui t'envoltava.

De vegades ens diferenciàvem tant que érem iguals.
De vegades érem tan iguals que xocàvem.

El caràcter no el pot canviar ningú i està clar que aquesta part la vaig heretar de tu.

Empenta, tenacitat, esforç, exigència, perfeccionisme, són paraules que les vas posar en el meu vocabulari des que vaig veure el món.

Sé que no vaig ser una nena fàcil: independent i amb criteri propi, difícil de fer canviar d'opinió quan creia en alguna cosa i fonamentada en un raonament, però... tot això m'ho havies ensenyat tu!

Llafranch, 1986 - Foto: Narcís Darder

Recordo els nostres enfrontaments durant la meva adolescència on la resta de la família desapareixia del menjador i ens quedàvem tu i jo discutint sobre l'afer en qüestió i on jo raonava justament amb les eines que tu, durant la meva infantesa, m'havies anat ensenyant: les paraules.

Ens "odiàvem" en la mateixa mida que ens estimàvem, perquè, ens agradés o no, enteníem que érem massa iguals, enteníem el món d'una forma diferent a la majoria de gent.

Recordo els diumenges al matí a l'oficina del banc fent fitxes de clients per a poder estar al teu costat quan no tenia ni 10 anys, acompanyant-te a fer visites els dies de festa quan jo tenia 15 anys, perquè t'encantava la teva feina i no eres capaç de dir un no a un client un dissabte a la tarda.

I veia com t'apreciaven i t'estimaven.
Com et respectaven i et tenien en compte.
I com tu els respectaves, els apreciaves i vetllaves pels seus interessos per davant dels teus.
Eres honrat en un món, el financer, on el més fàcil hagués estat mirar per tu i prou.

Mollerussa, 2003

Inconscientment, vaig interioritzar aquesta forma de fer.
Fer feina amb consciència social.
No sols pensant en què vol l'empresa, sinó en què necessita realment el client.
Sempre us pas més enllà.
Fent una anàlisi 360º i actuant en conseqüència, no sols pensant a curt, si no intentant tenir en compte tots els paràmetres i resultats possibles i les conseqüències dels mateixos.

I els nostres camins es van anar allunyant...

Andorra, maig 2015, filmant i fent fotos per al meu projecte: comunicAND

Un cop més, el que tu m'havies ensenyat, ens separava:
Tu no entenies com tenint-ho "tot" en un despatx del cor financer d'una ciutat, jo preferia una vida de riscos pujant i baixant muntanyes, d'inestabilitat laboral i econòmica.
La muntanya i l'esport eren l'aliment de la meva ànima i podien més que els bitllets d'un sou a final de més en un despatx desangelat, en un món de butxaques plenes de coses materials i buit d'esperit.

Tot i no entendre'm, vas respectar la meva decisió.
I vaig ser feliç, i vaig plorar i vaig descobrir la por, i vaig saber que no podia ser sempre la millor...
Tard, però vaig descobrir que el món no era com jo havia après al teu costat.
Però, malgrat els disgustos, malgrat les situacions límit, vaig sobreviure al capítol més complicat de la meva vida.
I, si avui estic aquí sentada veient com es va acostant la cortina de neu, és gràcies a la resiliència que els anys d'esportista disciplinada i d'exigència dins de casa em va ensenyar una persona: TU.


Barcelona, 11 de setembre 2015. Reclamant els nostres drets amb un somriure

Per molts anys!!!!!


divendres, 13 de novembre de 2015

Descarada

Dies trepidants cap a un futur proper.
1.000 i 1 aparells per on entren missatges, correus i avisos alhora.
Propostes, reunions.
Temps per aprendre i estar al dia.
Temps per a desconnectar del món i connectar amb mi mateixa.

Temps per a què el sol m'abraci,
temps per a què el vent em faci pessigolles al moure'm els cabells.


I entre mig d'aquest batibull passa un missatge amb la paraula "descarada".

Aturo la mirada.
La desvio d'on la tenia.
Deixo el que estic fent i llegeixo el missatge 2 cops.
"Hauré llegit malament", em transmet el meu cervell.

Estic equivocada.

He llegit correctament.

Posa "descarada".

Foto: Narcís Serrat Comerma a la via ferrada de la Grau i de Racons - Canillo, Andorra. 

Busco en diferents diccionaris a veure si alguna de les definicions quadra amb mi, però no m'acabo de veure-hi reflectida.

Pot ser sí que ho sóc sense voler-ho.

Però en el cas que m'ocupa, el meu descarament bé donat perquè una càmera de televisió ha filmat una ponència amb la meva esquena enlaire un 90% del temps.

Potser el culpable de tot plegat és l'operador de càmera, que tancant una mica el plànol, s'hagués estalviat la meva esquena nua en un dia colorós de tardor en una marató de xerrades.

Sigui com sigui, el meu interlocutor ho arregla amb la paraula "poètic".
Em fa somriure.

Sigui com sigui, un cop més, l'inici de tot plegat, ha estat una xarxa social.

Per tant, i per aquells que encara creuen que les TIC ens aïllen, jo continuo defensant que ens uneixen.

És més: et permeten conèixer persones fantàstiques i tenir converses força interessants que en altres temps haguessin estat impossibles.

Però és clar, sempre hi ha aquell (o aquella) que diu la frase que tant odio de "les coses sempre s'han fet així..."


#neverstoplearning #neverstopexploring !




dijous, 5 de novembre de 2015

Sóc bloggera professional

Doncs sí!

Sóc "bloggera" professional (entre d'altres coses), copy, copywriter o com més t'agradi dir-li a aquesta disciplina de l'estratègia de continguts.

Un dels objectius 2015 era que em paguesin per les meves paraules escrites i, com per art de màgia, al gener ja estava cobrant.

Aquest raconet al cybermón és una excepció.

Aquí escric sense cap afany comercial, sense cap tècnica de marketing de les que he après durant els molts anys que porto dedicant-em a vendre productes i/o serveis.

Aquí, escric sols per a tu, que em llegeixes sense voler, perquè una paraula et porta a l'altra igual que a mi les mans m'escriuen soles lletra rera lletra quan trobo aquest full en blanc.

Els últims mesos han estat increïbles malgrat no haver estat fàcils.


He inventat nous productes, conceptualitzat noves campanyes, creades mil i una frases per a què els meus clients puguessin arribar als seus consumidors.

També he tingut temps per a conèixer gent fantàstica.

Un cop més, les xarxes han estat les culpables.

Les xarxes! aquelles que un dia em van salvar la vida, m'han portat un munt de cybersomriures, un munt d'anècdotes i alguna amistat.

Les xarxes... font d'experiències en línia que, tal i com véiem en els comptes de fades, de vegades surten de la pantalla per a convertir-se en fets 3D, en moment innoblidables.

Gràcies a tots aquells que en algun moment heu fet un "m'agrada", donat-me a entendre que no estava sola.
Gràcies a tots els que m'heu enviat un missatge per a fer-me somriure.
Gràcies a tots els que m'heu fet plorar, de vegades de tant riure.

Aquesta entrada, va per vosaltres!

Voldria posar tots i cadascun dels vostres noms, però sou tants, que segur me'n deixaria algun, per tant, us deixaré al cybermón com els anòmins que m'ompliu el cor de caliu, l'ànima de tendresa, la mirada de felicitat.

Gràciesper ser-hi.