divendres, 21 d’agost de 2015

Pensaments a l'ombra de la posta de sol.

Aquí estic, sola en la immensitat d’aquest planeta, d’aquest sistema solar, d’aquest tot que ens envolta i ens dóna moments, mirades i imatges que ja mai es podran oblidar. Aquí estic, sola de nou, amb el cap a 1.000 (per a no variar). Sola amb la teva olor a la meva habitació, reducte que he deixat enrere perquè avui necessitava veure la posta de sol com mai.
Com tu vas dir, mentre els demés ja han parat de pensar, jo encara busco el perquè de les coses. I busco el perquè d’un fet que ha ocorregut avui i que no aconsegueixo entendre. No entenc ni el motiu ni aconsegueixo determinar què implica.
No sé si hi estic preparada ni tampoc disposada. Simplement, no entrava en els meus plans aquest tipus d’adéu. M’has descol·locat. A mi, la que sempre té un pla B i que intenta avaluar totes les possibilitats abans de prendre una decisió (i tot i així, m’equivoco).
Pensava que tenia apresa la lliçó del que parlàvem ahir, creia que controlava tot el que calia i ha resultat que no. Necessito respostes i ara ja no hi ets per a mirar-me als ulls i respondre’m. Ha estat un cop baix. Un cop ple d’afecte al que no hi estic acostumada. M’has desarmat de la manera més dolça i has marxat deixant-me tota la motxilla plena de preguntes sense resposta.


Preguntes que moltes són per a mi mateixa, ja que en cap cas havia planificat “això” quan et vaig enviar aquella sol·licitud de contacte professional.
I dic “això" perquè no sé què és, no sé què implica ni què significa. No sé què et suposa a tu i, encara menys, què m’ha suposat a mi aquest daltabaix en les meves línies defensives. No et conec.
Ha estat com un setge de 48h a una ciutat inexpugnable que, quan ja es veia alliberada i retirava les tropes, ha rebut un atac ben estudiat i mesurat. Aquestes 48h he evitat acostar-m’hi massa a “l’enemic” per a no ser un blanc fàcil. Però en l’últim moment ha passat el que havia intentat que no arribés: la “lluita" cos a cos, on tinc les de perdre.
Malgrat estar davant una torre infranquejable i que no conec, he sentit coses: He sentit l’escalfor del sol a la meva esquena, el vent acaronant-me els cabells, la delicadesa del petit príncep mirant-se la seva rosa. I llavors, he volgut que no marxessis. He volgut que m’abracessis fins a l’infinit i em transmetessis totes aquestes coses que saps i que jo vull conèixer.

Han estat décimes de segon o potser segons. Sols volia que no em soltessis. Volia sentir. Saber si era capaç de sentir i si tu eres capaç de transmetre. Ha estat difícil, però possible.
Aquestes 48h si alguna cosa han tingut de dificultosa han estat no poder aconseguir saber què senties tu. Ho tens tan ben guardat que el que aconsegueixo en pocs minuts amb la resta de persones, amb tu no ho he aconseguit ni en dies.
I amb els dubtes, les preguntes sense resposta, les reflexions i la posta de sol, aquí estic: sentada en un racó d’un prat, amb un ordinador sobre la falda, una càmera per a captar la bellesa del moment, escrivint-te.
M’has retornat la inspiració perduda. Gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada