dissabte, 21 de novembre de 2015

L'home que camina al meu costat.

42 anys caminant al meu costat.

Uns cops portant-me de la mà, d'altres gairebé sense creuar una paraula durant mesos, a voltes parlant-nos sols amb la mirada, altres... parlant-nos sense entendre'ns.

Barcelona, Orense, Lleida, Andorra, ...

Ciutats, pobles, camps, fruiters i muntanyes que m'han vist crèixer.

M'han vist crèixer al teu costat.

Barcelona, Febrer 1974

Al teu costat he après infinitat de coses, sempre t'he admirat i he desitjat que el dia que arribés el teu últim sospir ja s'hagués inventat la manera de transmetre'm tots els teus coneixements conectant els nostres cervells amb un simple cable.

Durant aquests més de 15.000 dies, hem jugat a futbol, hem esquiat i sentit la llibertat que et proporciona el vent picant-te a la cara, hem rigut i hem plorat, he patit per tu quan gairebé et talles el peu i tu has patit per mi quan has vist com em tractaven alguns dels que se suposava m'estimaven i que, està clar, mai ho farien com tu.

Mollerussa, 1982

He tingut la sort de tenir per pare una ment prodigiosa, prodigiosa i anònima.
Anònima per al món, coneguda per mi.
La teva forma de ser i d'entendre el món, ha marcat la meva vida.
Plaer per les coses ben fetes, exigència amb tu mateix i amb qui t'envoltava.

De vegades ens diferenciàvem tant que érem iguals.
De vegades érem tan iguals que xocàvem.

El caràcter no el pot canviar ningú i està clar que aquesta part la vaig heretar de tu.

Empenta, tenacitat, esforç, exigència, perfeccionisme, són paraules que les vas posar en el meu vocabulari des que vaig veure el món.

Sé que no vaig ser una nena fàcil: independent i amb criteri propi, difícil de fer canviar d'opinió quan creia en alguna cosa i fonamentada en un raonament, però... tot això m'ho havies ensenyat tu!

Llafranch, 1986 - Foto: Narcís Darder

Recordo els nostres enfrontaments durant la meva adolescència on la resta de la família desapareixia del menjador i ens quedàvem tu i jo discutint sobre l'afer en qüestió i on jo raonava justament amb les eines que tu, durant la meva infantesa, m'havies anat ensenyant: les paraules.

Ens "odiàvem" en la mateixa mida que ens estimàvem, perquè, ens agradés o no, enteníem que érem massa iguals, enteníem el món d'una forma diferent a la majoria de gent.

Recordo els diumenges al matí a l'oficina del banc fent fitxes de clients per a poder estar al teu costat quan no tenia ni 10 anys, acompanyant-te a fer visites els dies de festa quan jo tenia 15 anys, perquè t'encantava la teva feina i no eres capaç de dir un no a un client un dissabte a la tarda.

I veia com t'apreciaven i t'estimaven.
Com et respectaven i et tenien en compte.
I com tu els respectaves, els apreciaves i vetllaves pels seus interessos per davant dels teus.
Eres honrat en un món, el financer, on el més fàcil hagués estat mirar per tu i prou.

Mollerussa, 2003

Inconscientment, vaig interioritzar aquesta forma de fer.
Fer feina amb consciència social.
No sols pensant en què vol l'empresa, sinó en què necessita realment el client.
Sempre us pas més enllà.
Fent una anàlisi 360º i actuant en conseqüència, no sols pensant a curt, si no intentant tenir en compte tots els paràmetres i resultats possibles i les conseqüències dels mateixos.

I els nostres camins es van anar allunyant...

Andorra, maig 2015, filmant i fent fotos per al meu projecte: comunicAND

Un cop més, el que tu m'havies ensenyat, ens separava:
Tu no entenies com tenint-ho "tot" en un despatx del cor financer d'una ciutat, jo preferia una vida de riscos pujant i baixant muntanyes, d'inestabilitat laboral i econòmica.
La muntanya i l'esport eren l'aliment de la meva ànima i podien més que els bitllets d'un sou a final de més en un despatx desangelat, en un món de butxaques plenes de coses materials i buit d'esperit.

Tot i no entendre'm, vas respectar la meva decisió.
I vaig ser feliç, i vaig plorar i vaig descobrir la por, i vaig saber que no podia ser sempre la millor...
Tard, però vaig descobrir que el món no era com jo havia après al teu costat.
Però, malgrat els disgustos, malgrat les situacions límit, vaig sobreviure al capítol més complicat de la meva vida.
I, si avui estic aquí sentada veient com es va acostant la cortina de neu, és gràcies a la resiliència que els anys d'esportista disciplinada i d'exigència dins de casa em va ensenyar una persona: TU.


Barcelona, 11 de setembre 2015. Reclamant els nostres drets amb un somriure

Per molts anys!!!!!


divendres, 13 de novembre de 2015

Descarada

Dies trepidants cap a un futur proper.
1.000 i 1 aparells per on entren missatges, correus i avisos alhora.
Propostes, reunions.
Temps per aprendre i estar al dia.
Temps per a desconnectar del món i connectar amb mi mateixa.

Temps per a què el sol m'abraci,
temps per a què el vent em faci pessigolles al moure'm els cabells.


I entre mig d'aquest batibull passa un missatge amb la paraula "descarada".

Aturo la mirada.
La desvio d'on la tenia.
Deixo el que estic fent i llegeixo el missatge 2 cops.
"Hauré llegit malament", em transmet el meu cervell.

Estic equivocada.

He llegit correctament.

Posa "descarada".

Foto: Narcís Serrat Comerma a la via ferrada de la Grau i de Racons - Canillo, Andorra. 

Busco en diferents diccionaris a veure si alguna de les definicions quadra amb mi, però no m'acabo de veure-hi reflectida.

Pot ser sí que ho sóc sense voler-ho.

Però en el cas que m'ocupa, el meu descarament bé donat perquè una càmera de televisió ha filmat una ponència amb la meva esquena enlaire un 90% del temps.

Potser el culpable de tot plegat és l'operador de càmera, que tancant una mica el plànol, s'hagués estalviat la meva esquena nua en un dia colorós de tardor en una marató de xerrades.

Sigui com sigui, el meu interlocutor ho arregla amb la paraula "poètic".
Em fa somriure.

Sigui com sigui, un cop més, l'inici de tot plegat, ha estat una xarxa social.

Per tant, i per aquells que encara creuen que les TIC ens aïllen, jo continuo defensant que ens uneixen.

És més: et permeten conèixer persones fantàstiques i tenir converses força interessants que en altres temps haguessin estat impossibles.

Però és clar, sempre hi ha aquell (o aquella) que diu la frase que tant odio de "les coses sempre s'han fet així..."


#neverstoplearning #neverstopexploring !




dijous, 5 de novembre de 2015

Sóc bloggera professional

Doncs sí!

Sóc "bloggera" professional (entre d'altres coses), copy, copywriter o com més t'agradi dir-li a aquesta disciplina de l'estratègia de continguts.

Un dels objectius 2015 era que em paguesin per les meves paraules escrites i, com per art de màgia, al gener ja estava cobrant.

Aquest raconet al cybermón és una excepció.

Aquí escric sense cap afany comercial, sense cap tècnica de marketing de les que he après durant els molts anys que porto dedicant-em a vendre productes i/o serveis.

Aquí, escric sols per a tu, que em llegeixes sense voler, perquè una paraula et porta a l'altra igual que a mi les mans m'escriuen soles lletra rera lletra quan trobo aquest full en blanc.

Els últims mesos han estat increïbles malgrat no haver estat fàcils.


He inventat nous productes, conceptualitzat noves campanyes, creades mil i una frases per a què els meus clients puguessin arribar als seus consumidors.

També he tingut temps per a conèixer gent fantàstica.

Un cop més, les xarxes han estat les culpables.

Les xarxes! aquelles que un dia em van salvar la vida, m'han portat un munt de cybersomriures, un munt d'anècdotes i alguna amistat.

Les xarxes... font d'experiències en línia que, tal i com véiem en els comptes de fades, de vegades surten de la pantalla per a convertir-se en fets 3D, en moment innoblidables.

Gràcies a tots aquells que en algun moment heu fet un "m'agrada", donat-me a entendre que no estava sola.
Gràcies a tots els que m'heu enviat un missatge per a fer-me somriure.
Gràcies a tots els que m'heu fet plorar, de vegades de tant riure.

Aquesta entrada, va per vosaltres!

Voldria posar tots i cadascun dels vostres noms, però sou tants, que segur me'n deixaria algun, per tant, us deixaré al cybermón com els anòmins que m'ompliu el cor de caliu, l'ànima de tendresa, la mirada de felicitat.

Gràciesper ser-hi.

dimarts, 1 de setembre de 2015

Voluntaris que fan possible campionats del món

Aquests dies tindrem xifres per a donar i vendre: cronos, nombre de visitants, països inscrits, esportistes que han desfilat, menjars preparats, habitacions venudes, cotxes que han creuat la frontera, ...

Jo et parlaré de la part més humana, d'aquells que desinteressadament, i gairebé segur anònimament, faran possible que un esdeveniment d'aquesta magnitud pugui arribar a bon port: els voluntaris.
Gent vinguda d'arreu, joves del poble, jubilats, aturats, empresaris que han deixat la seva feina per uns dies per a ajudar, ... Tots ells junts possibiliten que l'organització pugui dur a terme tot el muntatge que els espectadors gaudiran i els esportistes disputaran.
En l'equador de les proves i després d'una setmana de competicions amb els mundials "masters", comencen els que alguns anomenen "l'hora de la veritat".

Ahir van començar les acreditacions: freelance vinguts de diferents llocs, càmares, comentaristes, periodistes, cables, connexions en directe, tot preparat per a captar cadascun dels moments especials i únics que es viuran els propers 7 dies a La Massana amb més de 800 ciclistes inscrits.

Però, i els voluntaris? què fan, quines motivacions els porten a estar durant 13 i 14 hores al dia sota el sol en el circuit d'XC (crosscountry) o tragant pols en el circuit de DH (downhill= descens) amb l'única compensació d'un entrepà i una fruita?
Ganes d'ajudar, de fer del món un lloc millor, de fer possible que el país que t'ha vist crèixer (no sempre nèixer), passi a la història per haver organitzat per primer cop uns mundials de bicicleta de muntanya amb èxit.
Tots i cadascun d'ells s'emportarà una experiència que, conscienment o no, els haurà fet crèixer com persones.
Els inputs rebuts, quedaran segellats en la seva retina en forma d'experiència més o menys vital, un vagatge que pot ser els hi serveixi professionalment, els hi generarà una empatia que abans no tenien desenvolupada, una paciència que no sabien tenien, ...
Per tot això i per moltes altres raons que em guardo, et demanaria que vinguis a veure l'espectacle dels UCI MTB& Trials World Championships i que quan et trobis amb una samarreta o una jaqueta que posi “volunteer” o “marshall”, et recordis d'aquest escrit i de l'esforç que aquestes persones estan fent per a què tot surti a la perfecció.
Crec que a canvi de l'esforç i la paciència, es mereixen un somriure i un aplaudiment.
Crec que per la seva entrega, es mereixen el teu respecte i que se segueixin les seves instruccions (alguns han hagut d'aguantar insults o han estat increpats aquesta passada setmana per intentar fer complir, amb un somriure i un xiulet, les normes de joc que imposa el reglament).
Vine i disfruta.
Vine i experimenta.
Vine i respecta.

Ànims a tots els meus herois anònims!
Un plaer haver col·laborat uns dies amb vosaltres amb el millor dels meus somriures.

divendres, 21 d’agost de 2015

Pensaments a l'ombra de la posta de sol.

Aquí estic, sola en la immensitat d’aquest planeta, d’aquest sistema solar, d’aquest tot que ens envolta i ens dóna moments, mirades i imatges que ja mai es podran oblidar. Aquí estic, sola de nou, amb el cap a 1.000 (per a no variar). Sola amb la teva olor a la meva habitació, reducte que he deixat enrere perquè avui necessitava veure la posta de sol com mai.
Com tu vas dir, mentre els demés ja han parat de pensar, jo encara busco el perquè de les coses. I busco el perquè d’un fet que ha ocorregut avui i que no aconsegueixo entendre. No entenc ni el motiu ni aconsegueixo determinar què implica.
No sé si hi estic preparada ni tampoc disposada. Simplement, no entrava en els meus plans aquest tipus d’adéu. M’has descol·locat. A mi, la que sempre té un pla B i que intenta avaluar totes les possibilitats abans de prendre una decisió (i tot i així, m’equivoco).
Pensava que tenia apresa la lliçó del que parlàvem ahir, creia que controlava tot el que calia i ha resultat que no. Necessito respostes i ara ja no hi ets per a mirar-me als ulls i respondre’m. Ha estat un cop baix. Un cop ple d’afecte al que no hi estic acostumada. M’has desarmat de la manera més dolça i has marxat deixant-me tota la motxilla plena de preguntes sense resposta.


Preguntes que moltes són per a mi mateixa, ja que en cap cas havia planificat “això” quan et vaig enviar aquella sol·licitud de contacte professional.
I dic “això" perquè no sé què és, no sé què implica ni què significa. No sé què et suposa a tu i, encara menys, què m’ha suposat a mi aquest daltabaix en les meves línies defensives. No et conec.
Ha estat com un setge de 48h a una ciutat inexpugnable que, quan ja es veia alliberada i retirava les tropes, ha rebut un atac ben estudiat i mesurat. Aquestes 48h he evitat acostar-m’hi massa a “l’enemic” per a no ser un blanc fàcil. Però en l’últim moment ha passat el que havia intentat que no arribés: la “lluita" cos a cos, on tinc les de perdre.
Malgrat estar davant una torre infranquejable i que no conec, he sentit coses: He sentit l’escalfor del sol a la meva esquena, el vent acaronant-me els cabells, la delicadesa del petit príncep mirant-se la seva rosa. I llavors, he volgut que no marxessis. He volgut que m’abracessis fins a l’infinit i em transmetessis totes aquestes coses que saps i que jo vull conèixer.

Han estat décimes de segon o potser segons. Sols volia que no em soltessis. Volia sentir. Saber si era capaç de sentir i si tu eres capaç de transmetre. Ha estat difícil, però possible.
Aquestes 48h si alguna cosa han tingut de dificultosa han estat no poder aconseguir saber què senties tu. Ho tens tan ben guardat que el que aconsegueixo en pocs minuts amb la resta de persones, amb tu no ho he aconseguit ni en dies.
I amb els dubtes, les preguntes sense resposta, les reflexions i la posta de sol, aquí estic: sentada en un racó d’un prat, amb un ordinador sobre la falda, una càmera per a captar la bellesa del moment, escrivint-te.
M’has retornat la inspiració perduda. Gràcies.

diumenge, 3 de maig de 2015

Em deixes ajudar-te?

Avui t'envio un petó d'amiga, perquè sé que necessites que t'estimin, t'apreciin i t'escoltin.

En algun moment, sols et caldrà que t'agafin la mà o et facin una abraçada sincera que t'escalfi l'ànima i et faci sentir viu.

Quan et calgui alguna d'aquestes coses que ara et costen d'assumir i puguis deixar el teu orgull a banda i acceptar que t'ajudi, compta amb mi.

Sé què se sent i com et sents quan les coses no surten com havies planificat, quan en 1 segon tot canvia i la teva vida perfecta desapareix i quan tornes a obrir els ulls tot és negre.
Però, creu-me: darrera aquesta foscor, continua havent-hi el sol que tant t'agrada, les estrelles que t'acompanyen a fer rando en les nits de lluna plena.

Si no ets capaç de treure't la vena dels ulls que impedeix que ara puguis gaudir de la teva fortuna d'estar viu i haver nascut en la banda de món que ho has fet, estira la mà demanant ajuda.

Els que estem acostumats a ser qui socorre als demés ens costa acceptar estar a l'altra banda, però, quan vencis aquesta barrera, descobriràs una sensació de gratitud que t'omplirà l'ànima: descobriràs la sensació d'haver trencat amb les teves pors, amb les teves cadenes; descobriràs la sensació d'ajudar mentre ets ajudat, ja que la persona que escullis per a aquesta tasca se sentirà realitzada veient el teu somriure d'agraïment sincer.

Plora, riu, sent, ... Estigues viu.
No existeix ningú per qui valgui la pena viure morint.

(Signat: una persona sensible que t'aprecia).


divendres, 6 de març de 2015

#copywriting per a Lugares de nieve, #copywriting per a lavanguardia.com

Somnis fets realitat, aquest seria el títol correcte.

Com ja explicava en l'entrada 2014, desitjava fermament comunicar-me amb el món i, això, implicava engegar-ho tot a rodar i començar de nou el meu camí.

Un dels objectius 2015 era cobrar per les meves paraules, cosa que va implicar dir adéu a qui no em portava cap aquest objectiu i, en tan sols 2 dies, m'oferien just això...

Lugares de nieve va confiar en mi i, 3 mesos després de la nostra primera trobada que va finalitzar en acord, tinc un escrit en la "home" de LaVanguardia.

Què més puc demanar?

Bé, per demanar, que no quedi: que t'agradi el que escric pensant en tu.

Encara que, el millor, és la frase que va al costat del meu escrit: "un sueño puede cambiar el mundo".

Casualitats de la vida?





dimecres, 25 de febrer de 2015

Adéu, fins una altra (article publicat al digital ara.ad el 22 de febrer de 2015)

Us deixo, encara què, com sovint es diu, no és un adéu sinó un fins després, ja que continuaré escrivint però també en altres llengües i projectes.


50 ombres de Grey, Freeride world tour, quilòmetre llançat, eleccions, ciutadans sense dret a vot, el temps, quotes autònoms desobitades, corrupció, desigualtat, violència, ... són mots i noms propis que envolten el teu dia a dia, en un món capitalista que t’educa per a ser un consumidor sense criteri, a mode de robot programat per a fer el que uns decideixin que és bo per a tu.
Engegues la ràdio, la televisió, tens les apps de notícies al mòbil i tot sembla ser negatiu, inclús les crítiques de cinema?

Doncs jo em revelo. I em revelo perquè penso i no penso com la majoria.

Tinc criteri propi i em dóna igual anar a contracorrent. No em crec que el que em venen. No em crec la teoria catastrofista.

Vull fer del món un lloc millor. On compartir les coses que no et calen sigui un exercici diari, on reciclar sigui una religió, on compartir experiències de forma lliure i sense lligams, amb la gent que aprecies, sigui normal.

I em revelo i em nego a consumir productes de màrqueting sense fonament -com algunes pel·lícules- però sí que vull conèixer a l’Stephen Hawkings.

No tinc dret a vot en el país on visc, però sí pago una quota d’autònoms que, si ho traspasséssim a un treballador per compte aliè, suposaria un salari mensual  (sense cap mena de despesa per aconseguir-lo) de 7.418€

Em nego a assumir que la violència i la desigualtat formen part del meu món: mentida! Eduquem en la desigualtat i en la corrupció, d’altra manera, no existiria.

Per què s’ha de tractar a un nen de forma diferent perquè és fill d’un ministre, d’una família X o del personatge de torn?

Però apareixen coses boniques entre tota la porqueria que sembla que et volen fer creure que està arrelada a la condició humana, com ara proves esportives on la persona, després d’una llarga preparació, molts cops després d’haver-ho deixat tot per a complir el seu somni, o bé haver hagut de renunciar a moltes coses vanals amb les que tu no podries viure sense, ha aconseguit el seu Dorado.

I aquesta paraula, El Dorado, és la que fa 9 anys enrera va portar el somni d’un boig pel fora pista a Arcalís, la que ha aconseguit fer venir a aquest puntet que som en el mapa als organitzadors del Freeride World Tour i que donessin com a bones les muntayes del Basser i companyia com a bones per a portar els millors riders del fora pista fins a les Valls del nord. Gràcies, Joan Masferrer, per haver sembrat aquella llavoreta i gràcies a tots aquells que la van anar regant fins a fer possible que la floreta s’hagi començat a veure.


I què dir de l’altra vall, amb Grandvalira... Copa del món de quilòmetre llançat, esquí alpí de bon nivell, innovacions, sorpreses i novetats cada temporada.

I et preguntaràs què té a veure tot això amb el títol d’aquest article.

Doncs té a veure que la neu pot traspassar la teva pantalla i convertir-se en el teu mitjà de subsistència sense ni tan sols posar-te els esquís, pot passar que la teva experiència en la muntanya t’ajudi a pagar les teves factures, pots convertir-te en redactor i responsable d’un mega portal de neu i muntanya sense haver-t’ho plantejat.

I és que, com he escrit i explicat altres cops, voler és poder i les casualitats no existeixen: tot té un perquè.


Compromís, esforç, recompensa i felicitat, fruits de la perseverança i la voluntat, existeixen just al girar la cantonada.


S’hauran adonat els gabinets de premsa i comunicació dels nostres veïns, que alhora polítics i gestors del futur del país, que tot seria més fàcil si compartissin i incloguessin els seus iguals enlloc de crear ciutadans de primera i ciutadans de segona?


diumenge, 8 de febrer de 2015

Iced ideas (article publicat al digital ara.ad el 7 de febrer de 2015)

I quan tots estàvem desesperats per la falta d’or blanc provinent del fred, apareix una ciclogènessi i en gela les idees.
Serà un campanya electoral sobre esquís i amb trineu?

Andorra sembla no acabar de trobar la forma de desestacionalitzar la seva font d’ingressos malgrat tenir unes instal·lacions increïbles per a ser un punt fantàstic de turisme de congresos i convencions, tenir unes condicions ideals per a ser la seu d’importants i reconegudes universitats, ser la base d’entrenament en alçada d’esportistes d’elit durant tot l’any...
Estem buscant nous mercats quan crec que ja els tenim i no els sabem explotar.

Quan fa 15 anys enrera parlava amb algun responsable polític de comú sobre promocionar les muntanyes tot l’any i no sols el turisme de neu, i em contestaven que qui voldria venir a veure i a fer activitats a les nostre muntanyes, em quedava perplexa.
Em genera la mateixa reacció que no aconseguim omplir cada setmana el Centre de congressos, que no tinguem el nostre “Harvard”, o el Burke mountain andorrà amb esquiadors d’arreu del món entrenant aquí (per posar un exemple).

Per tant, un any més, ja estàvem tots posant espelmetes a Meritxell per a què nevés, ja que malgrat les pistes d’esquí estaven en bones condicions, el no tenir tot l’entorn en blanc, feia que una mena d’histèria col·lectiva envaís els consumidors de forfets i, de rebot, les butxaques de tots els residents i andorrans de passaport, se’n ressentissin.

I per fi van arribar els flocs de neu, l’ambient gèlid, les cares amb somriures.
Sembla que tothom ha agafat aire per a la segona part de la temporada i que aquest paisatge d’ensomni ens ha proporcionat un karma positiu per renovar ànims.

I amb aquestes bones notícies per al país, s’iniciarà la campanya electoral.
Què seran capaços de fer els nostres polítics per a guanyar-se la gràcia dels 24.000 votants? Una guerra de boles de neu? Una baixada en trineu? Calçar-se les raquetes als peus? Fer una sortida d’esquí de muntanya?

Sigui el que sigui que s’empesquin els seus gavinets de comunicació i assessorament, hi haurà 50.000 ciutadans que ens ho mirarem indiferents, ja que no hi tenim res a dir. La nostra opinió no compta, malgrat que sí que comptem a l’hora de pagar impostos i col·laborar a fer crèixer el país i enriquir-lo amb les nostres aportacions com a emprenedors, empresaris o treballadors.

Inclús se m’havia passat pel cap muntar una consulta alternativa per a saber què n’opina aquesta majoria silenciada.


Sigui qui sigui el qui guanyi, espero que sàpigui buscar un bon equip de treball amb professionals amb o sense passaport que facin d’Andorra l’smart country que tots volem, amb una educació de qualitat, amb un planter d’emprenedors amb idees brillants que generin nous mercats i llocs de treball, un país de referència.


diumenge, 25 de gener de 2015

Políticament incorrecte (article publicat al digital ara.ad el 24 de gener de 2015)

Queixar-se i no fer res s’ha convertit en un esport nacional en molts dels països que coneixem.
Mirar la tv i quedar-se impassible davant les injustícies que veus en la pantalla o les que t’envolten, sembla que és un comportament socialment acceptat.
Llavors, què esperes de les generacions que pugen tenint aquest model de comportament davant seu?
Et queixes? Deixa de fer-ho i actua. Comença a canviar el món. Comença a canviar tu.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------

El Papa de Roma visita les Filipines  una nena li fa la pregunta que jo sempre he tingut al cap: si Déu existeix, per què deixa que nens innocents siguin víctimes de xarxes de prostutició, de narcotraficants. El “sant Pare”,  no té resposta.
Ciutadans francesos matant compatriotes en nom de la religió.
Ciutadans saudís empressonats, flagelats i multats per tenir un blog d’opinió, com en Raif Badawi.
Nenes nigerianes segrestades per milícies armades, pobles arrassats pel mateix grup en nom de l’Islam.
La població palestina masacrada davant les càmeres de televisió.
Al costat de cosa nostra, a Ucraïna, bombes, conquestes del territori, invasió d’un estat de dret.
Però en quin món vivim???
On està el respecte per l’ésser viu que tenim al costat?
Què passa amb els nostres governants, escollits pels nostres vots, que ni s’immuten davant aquestes atrocitats?? O és que hi ha massa interessos econòmics pel mig que “recomanen” mirar cap a un altre costat, deixar que es torturi gent innocent, s’arrassin cultures i es facin desaparèixer qualsevol rastre de pensament políticament “incorrecte”.

Què vol dir “políticament incorrecte”?
Significa que “no toca”?
I per què “no toca”?
Pot ser perquè s’ha de deixar passar per alt comportaments inapropiats per a obtenir rèdits personals en nom del bé del país?
Ara venen eleccions tant en el país dels Pirineus (on sols té dret a vot un terç de la població), com en la nació sense estat veïna.
Ara és el moment de dir prou i comprometre’s amb el teu propi futur.
Ara és el moment de parar de lamentar-se i passar a l’acció.
Com en tot projecte, marca’t uns objectius, planifica i busca estratègies per aconseguir-los, posa-les en pràctica, rectifica, optimitza i torna a avaluar.
Parla menys i mou-te més.
Les paraules, se les emporta el vent, els fets, romanen en la memòria.
Tu tries, ser el protagonista de la història del teu país o ser un subjecte passiu que no aporta res al seu entorn.
En el meu cas, el meu cor està dividit entre dues vessants d’una mateixa serralada, però hi ha una de les dues bandes que està clar que no li importa gens quines aportacions puc fer-li ja que no deixa votar els seus ciutadans, els qui ajuden també a fer gran el país, fins al cap de 20 anys de residir-ne.
Així doncs, prepara’t Catalunya, que vinc!

Penso escriure el meu futur i el teu (si tu no t’atreveixes).


dilluns, 12 de gener de 2015

dissabte, 10 de gener de 2015

Campions del món importats (article d'opinió publicat el 10 de gener de 2015 al digital ara.ad)

Campions del món importats
(article d'opinió publicat el 10 de gener de 2015 al digital ara.ad)

No entenc com a uns els fregeixen a les xarxes i a les tertúlies de sobretaula i, d’altres, ni tan sols tenen per menjar malgrat donar a Andorra un títol mundial.

En les últimes setmanes alguns mitjans de comunicació han anat plens d’articles sobre si un campió del món o un altre venia a viure a Andorra, donant peu a tota mena de crítiques, insults, amenaces, tertúlies properes a l’anomenada “teleporqueria”


Falta d’educació a part, sembla que en els últims temps es torna a posar de moda que esportistes coneguts i reconeguts vinguin a viure entre nosaltres (per dir-ho d’alguna manera, ja que els esportistes d’elit, com tothom sap, no viuen ni aquí ni allà, si no que entrenen, dormen i competeixen a un lloc diferent cada setmana).
Però a part dels que vénen amb contractes milionaris sota el braç, trobem casos com el del Lázaro Martínez, actual campió del món de múixing (per a qui no sàpiga què vol dir aquesta paraula, a part de Google, li recomanaré que visiti el seu perfil LinkedIn).
El Lázaro, resident a Andorra des de fa uns mesos, ha aconseguit que la federació internacional d’aquest esport reconegui Andorra com a membre de ple dret i que, per tant, el seu títol mundial sigui també nostre.
L’increïble, però, és que ell i els seus gossos no estan rebent ni una sola ajuda de Govern, ni li ha estat possible trobar cap patrocinador que li permeti continuar competint al més alt nivell.
Si Andorra MAI ha tingut un campió del món en cap disciplina i menys en un esport de neu, ara que el té i que pot revalidar el títol en breu, s’ho deixarà escapar? No hi ha cap empresa del país interessada a apostar a cavall guanyador amb la repercussió que el  Lazaro’s team té a l’exterior? No em crec que els comerços amb venda on- line, no apostin per algú consagrat en llocs com Polònia, Noruega, Finlàndia o la mateixa Espanya.
Però ja se sap, uns ens dediquem al màrqueting i d’altres a criar campions del món.
Qui aposta pel segon?
Foto: Lazaro's team