diumenge, 30 de novembre de 2014

Maltractament i emprenedoria (publicat al digital ara.ad el 30/11/14)

Article d'opinió publicat al digital ara.ad

La  setmana del 17 de novembre era la setmana dels emprenedors. Un gran emprenedor (i millor persona), el Felip Gallardo, ens va organitzar tot un seguit d'actes per a celebrar-ho, des d'un esmorzar amb xerrada sobre temes d'expansió dels negocis a l'estranger fins a una cloenda amb el mediàtic Risto Mejide, passant per un taller per a joves emprenedors (els de 40 ja no hi entrem), o una xerrada de l'Ana Bella.
Una dona maltractada durant 11 anys pel que era el seu marit en la setmana d'emprenedors? Doncs resulta que l'Ana Bella, com la majoria de SUPERVIVENTS, va saber canalitzar tota la negativitat rebuda durant anys en creativitat i positivitat, creant la Fundación Ana Bella. Amb innombrables premis per tota Europa per les idees i activitats que estan duent a terme, per la innovació que apliquen en els conceptes, pel caire social i educatiu de les accions, una pluja de reconeixements els hi ha estat atorgada.
I aquí és on volia anar a parar: qualsevol tipus de violència, falta de respecte, coacció, vingui de qui vingui, no s'hauria d'ocultar. Però, per arribar al punt que no girem la mirada perquè no ens agrada el que veiem o preferim no escoltar perquè no ens agradi el que sentim, es necessita educació. I l'educació, vull recordar, no és tasca exclusiva de les escoles. L'educació és una feina de 24h/365 dies l'any.
Anar a declarar a la Batllia i que una secretària judicial d'uns 30 anys contesti "ah, però no et pegava", és un símptoma prou clar de què passa en el nostre entorn. Alguna cosa no va bé.
El maltractament psicològic, econòmic i social, no es vol veure ni creure.
Si el teu botxí t'anul·la com a persona fins al punt de fer-te suïcidar, no és maltractament.
Si s'autolesiona per a intentar fer-te xantatge emocional, no és maltractament.
Si el teu "soci" es queda amb la teva part de l'empresa que heu creat junts, et deixa sense feina, sense ingressos i et degrada personalment i professionalment, no és maltractament.
Si la teva parella t'ha aïllat del teu entorn per a tancar-te en un cercle on té el control total d'amb qui parles, amb qui et relaciones, no és maltractament.
Doncs no! Esteu MOLT equivocats.
Aquests 3 tipus de maltractament (psicològic, econòmic i social), són els pitjors, ja que la persona que els exerceix queda, als ulls de la societat, amb una imatge fantàstica i immillorable, mentre que la víctima és la que està malament del cap i no sap el que diu i "la pobra, no ha pogut superar la fi de la relació i s'ha acabat tirant pel pont avall". I què passa, després?
Doncs passa que aquest tipus d'elements, continuen solts pels nostres pobles, per les nostres ciutats, en el nostre cercle d'amistats, en el nostre lloc de treball.
Passa que si no se'ls hi dóna tractament OBLIGATORI, tornarà a haver-hi una altra víctima, i una altra i una altra.
Passa que les víctimes no sols seran les seves parelles, sinó els fills d'aquestes i l'entorn més proper.
Passa que ells tenen aquest tipus de comportament molt interioritzat i la seva teràpia és llarga i, en la majoria de casos, si han arribat a anar-hi voluntàriament a un professional, acaben abandonant el tractament perquè som la resta de la humanitat als qui ens falta un bull.
Així doncs, un altre cop que sentis parlar de maltractament, no giris la mirada, no et tapis les orelles i actua.
Actua ajudant: truca al 181, escolta la persona que s'obre a tu explicant-te un trauma tan gran com són les vexacions a les quals et sotmet un maltractador, no riguis davant frases o comportaments sexistes, ...
Actua sent persona.
Actua com t'agradaria que l'altre actués si estiguessis en el seu lloc.
Actua per fer del món un lloc millor.

dimarts, 25 de novembre de 2014

Actitud abans que aptitud?

Fa molts anys que vull compartir les meves experiències amb vosaltres i, ara, just quan m'ho proposava seriosament com un objectiu, sorgeix aquesta oportunitat.

M'ajudeu a fer el meu somni realitat? Em voteu?

Gràcies!
socialmediacare 04/12/2014


diumenge, 16 de novembre de 2014

L'epidèmia del segle.

Que si el fill de Pujol ha cobrat comissions de les obres dels túnels a Andorra, que si Standard&Poors rebaixaria la nota d'Espanya si Catalunya s'independitza, ...

Ai, senyors meus! començo a està farta de tanta negativitat "on the air".

I si comencem per fer canviar les lleis i que els tribunals de tots els països del món haguessin de ser INDEPENDENTS (paraula tabú per a alguns) del poder polític?

I si totes les societats es mobilitzessin com ho ha fet la catalana per un objectiu comú?

Digueu-li màrqueting, manipulació, digueu-li com vulgueu, però s'ha de canviar el menys pel més.

El mal rotllo per la positivitat.

I és que amb tots aquests temes de corrupcions, corruptel·les, notes d'organisme qui sap si no afins a segons què i qui, ens tenen distrets per a què no pensem en el que realment importa: crear una societat amb VALORS (recordeu allò de las "bienaventuranzas"???), basada en el respecte per qui ens envolta, per allò que ens acull.

No em malinterpreteu: no sóc creient, perquè igual que l'S&P o qualsevol altre "rating", vés a saber quina fosca intenció i negoci hi ha darrera de tot plegat.

Però el que sí sé és l'educació que m'han donat els meus pares, l'educació que intento donar-li al meu fill, i el món on visc, que va cap a un forat negre sense retorn.

Jo vull un entorn per viure com el que m'explicaven els meus pares, on amb esforç, honradesa i respecte, podies arribar on et proposessis.

Però quan, com jo, tens l'oportunitat de treballar amb nens, joves i adults durant dècades, i veus com va canviant la mentalitat de les generacions que pugen sobre què, qui i com s'arriba lluny, te n'adones que alguna cosa no estem fent bé.

Podria ser que mirem massa tele, escoltem massa notícies, llegim massa articles obscurs que ens condueixen a ser una societat depressiva, on el que "mola" és cridar més fort que el veí, insultar més greument que el del costat? On ha quedat la intel·ligència i el debat de tu a tu?

Doncs em nego!

Jo vull una vida en colors, on les caminades per recaptar fons per al càncer siguin un èxit, on les fundacions que intenten ajudar a nens orfes arreu del món tinguin llista d'espera, on els projectes solidaris de les nostres empreses siguin cada dia més nombrosos.

Vull veure-us somriure pel carrer. 
Vull que us uniu al moviment optimista i que aquesta energia que desprenguem infecti tot el país i sigui l'epidèmia del segle.


I sí, vaig anar a una escola de "senyoretes" on el català brillava per la seva absència, que voleu que us digui. Ningú és perfecte.


dilluns, 10 de novembre de 2014

I ara, què? (publicat el 10/11/2014 a l'ara.ad)

Article d'opinió pubicat al digital ara.ad

La societat civil catalana es va llençar ahir als carrers de Catalunya (i d'Andorra) per expressar el seu dret democràtic a decidir. I és que durant les 11 hores que van estar oberts els punts de votació, l'ambient es repetia de nord a sud i d'est a oest: alegria, emoció, ràbia continguda per les repressions viscudes durant tants anys.
Gent acabada de sortir de l'hospital amb el seu nadó, padrines de 99 anys en cadira de rodes, nois amb crosses...
Tots volien expressar el seu sentiment mitjançant un sobre dipositat en una simple urna de cartró. Sobres plens d'il·lusions i de records. Crec que ni quan portava la carta al Pare Noel havia sentit una cosa com la d'ahir.
I a la nit, els resultats: més del 80% dels vots recomptats eren "grocs". El poble català havia votat malgrat tots els impediments. I havia dit PROU (sí, en majúscules). PROU, però amb respecte i dignitat, amb seriositat i rigor.
De les gairebé 2.250.000 paperetes recomptades, més d'1.600.000 van ser per al #Sí #Sí
I ara, què?
És aquesta la reflexió que com a ciutadana rasa em demano. Els gairebé 1.500 vots que ahir vam recollir al local d'Andorra, sumats als més de 2.000.000 recomptats a Catalunya, es mereixen una resposta dels polítics que, un cop més, han anat a remolc de la societat.
Volem un país nou, on tothom sigui benvingut si ve a treballar i amb bones intencions. Volem un nou país, amic dels seus veïns.
Com va dir la Carme Forcadell el passat 11S: "Sr. President, posi'ns les urnes". I jo dic: sr. Mas, estigui a l'alçada o plegui.


Votant per la memòria històrica (publicat al diari ara.ad el 8/11/2014)

Article d'opinió del 8/11/2014 al digital ara.ad

El '# 9N2014', s'acosta irremeiablement, ho vulguin o no, i la ciutadania catalana (nascuts i residents en la meva terra), votarem. I votarem perquè aquest acte és un dret democràtic. I és en democràcia i igualtat on volem viure.

Estem farts d'assalts a cases en la foscor, de la comissaria de Via Laietana, de judicis sense garanties sols perquè tenies un cognom que sonava més dolç que altres.

Estem farts de menyspreus quan ets el que més has treballat de la "classe".

Avui m'han preguntat quins motius em mouen a ser voluntària del 9N2014a l'estranger. Ho faig pels meus avantpassats que ja no estan vius, ho faig per les padrinetes amb el tamboret plegat que es van estar durant hores a ple sol el passat 11-S a la V. Ho faig per mi, perquè mai he pogut sentir que porto un passaport d'un país que estimo (tinc l'espanyol). Ho faig pel meu fill, perquè pugui tenir un document identificatiu del país d'on se sent i no hagi de créixer amb la buidor interior que jo sempre he tingut en aquest aspecte; per la meva cosina morta de càncer fa uns anys i que es va dedicar en cor i ànima a educar nois del Raval de Barcelona i a la cultura catalana.

Però sobretot, ho faig perquè tots els que heu iniciat aquest moviment pacífic esteu ensenyant al món COM som els catalans, QUIN és el nostre tarannà, QUÈ fem per assolir els nostres objectius.

Ho faig perquè treballem des del respecte, amb la paraula, amb la rialla, amb la música com a arma.

Ho faig perquè crec que es pot fer del món un lloc millor.

Ho faig perquè la història s'està escrivint i jo vull ser-ne poeta.

Ho faig per l'ahir, per l'avui i pel demà.

Sigui el que sigui que vulguis per a la nostra nació oprimida i reprimida, diumenge, vota. Exerceix el teu dret a opinar sobre el país que t'ha vist néixer o sobre el país que t'ha acollit.

Ajuda'ns a viure en democràcia. Ajuda'ns a viure en llibertat.

Diana Martin i Gamisans - 40 anys
Immigrant a Andorra, filla de pare salmantí i mare catalana