dimarts, 5 d’agost de 2014

Temps

Ho sé.

Fa molts i molts dies que no escric, però la vida va massa ràpid.
No vull, però no aconsegueixo fer que els segons vagin més lents i tenir temps de viure.

Feina- casa- obligacions familiars- feina- casa- obligacions familiars- feina- casa- una escapadeta a la muntanya amb el rellotge marcant-me els passos- … Això no és viure, això és subsistir.

Vull tenir temps per a compartir moments especials amb tu i amb tu i també amb tu, temps per a riure, per a plorar de riure, per a plorar de pena, per a sentir la neu acabada de caure sota els meus esquís, l'herba molla després de la tempesta sota les meves sabates de muntanya, fer de mare, cridar, enfadar-me, ensenyar-te a jugar a tennis, arrossegar-te d'excursió, muntar un sopar improvitzadament i sense pressa, fer una escapada en btt, conéixer-nos i parlar, conéixer-nos i sentir, …

Vull tenir temps de sentir, per assumir les experiències viscudes. Vull tenir temps de viure.

Surto tard de la feina, arribo cansada, menjo, em refaig, corro a canviar-me de roba, surto calculant el temps de llum que em queda… Això, no és viure, això és subsistir.

Viure és quan arribo al final de la pujada i em trobo aquest espectacle: l'espectacle de la natura, l'espectacle de la vida, dels núvols estirant-se amb formes capricioses per efecte del vent, agafant colors que molts pintors han volgut immortalitzar i no han aconseguit, perquè la natura que ens envolta és única i no es pot copiar, sols interpretar.



Viure és veure com el cel canvia de colors mentre el sol es pon darrere les muntanyes que m'envolten,  sentir la diferència de temperatura de cada minut que passa, l'airet que s'aixeca quan el sol estira els seus braços per darrera la collada de Muntané resistint-se a dir-me adéu, …



Viure és pensar que aquest any no trobaràs orenga per assecar i, de sobte, trobar-ne una mata suficient per a passar un altre hivern. L'arrenques, l'aroma t'envolta, olores el pom que has aconseguit fer: sents, estàs viva.




Viure és estimar, viure és apreciar, viure és aprendre. I jo vull estimar, apreciar i aprendre.
Però no tinc temps.

Vull estimar-te, vull apreciar els petits detalls, vull aprendre de tu.
Però per a estimar-te, primer m'he de poder estimar a mi.
Per apreciar els petits detalls, primer he de saber què valoro i què no.
Per aprendre, he de tenir temps per compartir, per xerrar, per intercanviar opinions.

Però no tinc temps.
No vull no tenir temps.

Si vull temps, hauré de canviar-lo per altres coses.
Si vull estar amb tu, hauré d'agafar el camí que tinc clar que és el que em portarà a la felicitat.
Si vull aprendre, hauré de perdre la por i convertir els meus plans en fets.
Estic decidida: vull sentir.

I tu? tindràs temps per a estimar-me, per apreciar i per a ensenyar-me?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada