dimecres, 31 de desembre de 2014

2014

Vaig començar el 2014 publicant un àlbum de fotos anomenat "2014: l'any de la llibertat".

I no em vaig equivocar. La intuïció sempre té raó (sols cal que la vulguis escoltar).


El 2014 ha estat dur, però també ha estat un dels millors anys que recordo.

He conegut gent increïblement fantàstica, he viscut experiències innoblidables, he fet realitat els meus somnis.


Somniava amb fer un gran viatge als 40.

Somniava amb fer un viatge solidari que em permetés compartir els meus coneixements amb els qui ho necessiten.


I el somni va esdevenir més d'un centenar de somriures i milers d'agraïments…

Somniava amb escriure i poder comunicar el que sento i en el que crec.


I el somni va convertir-se sense buscar-ho, en una columna d'opinió del digital ara.ad

Somniava amb donar xerrades i conferències per ajudar amb les meves paraules a aquells que em vulguin escoltar, com altres em van ajudar a mi quan ho vaig necessitar.


Foto: Blixt

I el somni va donar pas a ser mereixedora de la plaça de "rookie" del Social media care 2014.

Somniava amb ser la mestressa del meu temps.


I el somni ha fet nèixer el meu propi negoci, amb un gran equip de professionals associats.

Somniava postes de sol, somniava viure, somniava ser feliç, somniava poder estudiar, llegir, pensar...


I el somni va fer deixar a banda les meves pors, enrera la meva zona de confort i començar a fer la vida que vull. Perquè el món es pot canviar, però els canvis comencen en un mateix. De vegades el primer pas és aprendre a dir "no".

Somniava trobar gent "boja" com jo, sense por a anar a contracorrent, somniadors- mags que fan realitat el que sembla impossible.


I et vaig conèixer a tu…

Somniava un poble lliure, somniava la fi de l'opressió i, qui sap si poder invertir en la meva terra ara castigada per gestors nefastos, per paràsits que s'enriqueixen a costa dels que cada dia lluiten per tirar endavant petites empreses, per polítics corruptes que fan i desfan sense escrúpols, sense importar-los-hi que et deixin sense casa, sense una educació per a tenir criteri per a decidir el demà, sense una sanitat digna.

I milers i milions de persones vam sortir als carrers a dir "prou".

Somniava felicitat, somniava somriures, somniava un món solidari, somniava un món just…

I vàreu aparèixer tots vosaltres del no res per a fer-ho possible. Gràcies per existir!
















diumenge, 28 de desembre de 2014

La loteria i l'educació (article d'opinió publicat el 27/12/2014 al digital ara.ad)

La loteria i l'educació

No em crec que un sistema com el PERMSEA no tingui cap altre recurs per a generar fons per a les activitats escolars que la venda d’un article que pot generar ludopatia.

---------------------------------------------------------------------------------------------------
Any rere any, quan s’acosten les dates nadalenques, et trobes nens de totes les edats intentant vendre’t una participació de loteria de Nadal (espanyola).
No sé què en pensaràs tu, però jo trobo al·lucinant que, un joc d'atzar del "Organismo de loterías y apuestas del Estado", prohibit a menors de 18 anys, sigui comercialitzat per aquests estudiants menors d’edat. Jocs d’atzar que està comprovat que provoquen ludopatia, entre altres "efectes secundaris".
La "Lotería", procedent d’un dels països veïns, país opressor de pobles com l’americà durant segles, país opressor de llengües com la catalana, país de corruptes i corrupteles, és on van a parar els beneficis de la venda de dites participacions que venen alegrement (o no tant) els nostres fills.
I dic "no tant" perquè m’he trobat que aquest any han obligat a oferir les butlletes –com si de demanar almoina es tractés– al meu fill a la seva nova escola de segona ensenyança.
Sincerament, crec que hi ha maneres més pedagògiques de trobar fonts de finançament per a activitats escolars, com seria fer tallers de manualitats de decoració de Nadal, fomentant la banda artística dels joves que hi tenen traça i, els més comercials i menys manetes, fossin qui muntessin els sistemes de comercialització: imaginació al poder! Per no dir que, fent aquest plantejament, es generaria treball en equip i qui sap si no la descoberta d’un gran artista o un millor financer.
El PERMSEA és transversalitat, no?
Trobo fora de lloc aquest despotisme respecte a la venda d'aquest "material" i encara pitjor trobo l’amenaça a un nen de 12 anys, nou a l’escola, que si no el ven tot, l'haurà de pagar de la seva butxaca. Em costa creure que un docent pugui adreçar-se en aquest to a un nouvingut a la segona ensenyança. Em costa creure que un professor, a qui se li pressuposa una educació i uns valors a transmetre als nostres fills, faci aquestes afirmacions.
Qui fa aquestes afirmacions als nostres fills, sap en quina situació econòmica es troba la família? Qui fa aquestes afirmacions i imposa tantes butlletes de "Lotería" per cap per a la bonica finalitat d’un viatge de fi de curs (si és que s’arriba a fer d’aquí a quatre anys), s’ha molestat en conèixer els ideals polítics de les famílies dels alumnes, si aquesta acció va contra les seves creences, els seus valors? La resposta és no.
Imposar sense raonament no crec que sigui un valor a potenciar, i menys per qui està creant la consciència dels futurs governants d’aquest país, d’Europa, del món que ens tocarà viure com a padrins. Crec que dins el PERMSEA, sistema que felicito pels coneixements tecnològics i transversals que obtindrà el meu fill i els seus companys, s’haurien de revisar els protocols i valors que es transmeten amb accions com la que s’ha merescut ser la protagonista d’aquest article. 
I a tu, quin número t’han encolomat?

dimecres, 17 de desembre de 2014

T'estimo

Algú a qui ESTIMO molt però no prou per a estimar-la tant com ella a mi, em va dir AHIR que NECESSITAVA veure el bosc: Doncs raquetes als peus, camera a l'esquena i amunt! 
Va per tu, tieta. 
Bon Nadal!



diumenge, 7 de desembre de 2014

Amb C o amb P?? (extracte de la xerrada al Social Media Care BCN 2014)


L'aCtitud ho és tot en la vida.
TOT! en majúscules i ben grans. 
Jo, puc tenir aPtituds per a la dansa, però si em fa pànic pujar-me a un escenari i ballar, seré una gran ballarina, però a menjador de casa. 
Per moltes aPtituds que tingui.

Si estic predisposada genèticament per al ball, però la meva aPtitud és "avui no vaig a entrenar que plou... demà tampoc perquè tinc un sopar", per moltes aPtituds que tingui, serà difícil que aconsegueixi tenir èxit.
En canvi, una altra persona que a priori no ho tingui tot tan de cara, però tingui la força interior, les ganes i la motivació per aconseguir el seu somni, segur que ho aconseguirà. 

Les casualitats, no existeixen.

Tot té un perquè i, aquest perquè, se'n diu ACTITUD.

Em fan molta gràcia els comentaris tipus: " és que té una sort…"
No, no. Perdona. De sort, res! és que s'ho curra!
Mentre jo estic passejant per la muntanya, ella està estudiant.
Mentre vosaltres esteu de birretes al bar, ella, està treballant.
Perquè per a què els somnis es facin realitat, han de passar 3 coses:

1- Que estiguem vius (obvi, no?), però vius no sols literalment, sinó vius de sentiment, de ser capaços d'il·lusionar-se!

2- Hem de creure en els nostres somnis. Si no creiem nosaltres, qui ho farà????
Mireu-me a mi: jo, somniava amb escriure i donar xerrades que puguessin ajudar algú a sortir del forat negre on es trobés, com a mi m’havien ajudat les paraules d’altres, i aquí estic: Amb una columna d'opinió per una banda i començant a fer xerrades per l'altra, gràcies a haver enviat a passejar les meves pors, haver sortit de la meva zona de confort i haver-me presentat a "rookie 2014" del socialmediacare Barcelona.
Qui m'anava a dir a mi, que ni tinc milers de seguidors en el meu modest blog, ni sóc una persona coneguda dins el màrqueting espanyol, que el dijous 4 de desembre jo seria convidada al costat dels grans noms del "social media", de la comunicació i màrqueting online del moment??? 
Qui hauria apostat per mi veient els altres candidats?? 
Algú s'hauria cregut fa 1 mes que jo parlaria al costat de sor Lucía Caram????
Per aconseguir fer realitat els teus somnis, cal tornar-se una mica lela de tant en tant (amb sentit comú, clar) i saltar al buit!

3- Visualitzar-los: jo, quan gravava el vídeo per a presentar-me a rookie i pujava pedalant pel port de Beixalís, em veia sobre l'escenari! pedalava i sentia la ponència al cap! el 4 de desembre, l'estava vivint en aquell moment! 45 dies abans!

Em permetreu, jo que em dedico al màrqueting , que us digui:
FEU DE LES VOSTRES VIDES, LA MILLOR CAMPANYA DE MÀRQUETING QUE MAI HAGUEU SOMNIAT!!

Busqueu l'objectiu, planifiqueu, trobeu les estratègies i a per ell!.

Jo sóc de les persones que prefereixo morir vivint que viure morint.

Jo, sóc de les persones que prefereixo una vida amb colors, amb alts i baixos, vull sentir, plorar, vull riure! i, quan estigueu en un moment que penseu que no podeu superar, que tot sigui negre, agafeu tota la negativitat que us envolta, rasqueu una miqueteta i trobareu la part positiva, creixereu com persones, l'experiència negativa, us reforçarà psicològicament i sereu molt més forts del que èreu abans.

Sereu la bomba, NINGÚ us podrà parar!


I vosaltres, què voleu? Una vida en colors o una vida en blanc i negre amb electrocardiograma pla?


AGRAIR AL PÚBLIC PRESENT la seva calidesa amb paraules tan maques com les que es recullen en aquestes impressions de pantalla extretes de Twitter (disculpes a qui no li hagi posat la piulada, no em caben totes):






















diumenge, 30 de novembre de 2014

Maltractament i emprenedoria (publicat al digital ara.ad el 30/11/14)

Article d'opinió publicat al digital ara.ad

La  setmana del 17 de novembre era la setmana dels emprenedors. Un gran emprenedor (i millor persona), el Felip Gallardo, ens va organitzar tot un seguit d'actes per a celebrar-ho, des d'un esmorzar amb xerrada sobre temes d'expansió dels negocis a l'estranger fins a una cloenda amb el mediàtic Risto Mejide, passant per un taller per a joves emprenedors (els de 40 ja no hi entrem), o una xerrada de l'Ana Bella.
Una dona maltractada durant 11 anys pel que era el seu marit en la setmana d'emprenedors? Doncs resulta que l'Ana Bella, com la majoria de SUPERVIVENTS, va saber canalitzar tota la negativitat rebuda durant anys en creativitat i positivitat, creant la Fundación Ana Bella. Amb innombrables premis per tota Europa per les idees i activitats que estan duent a terme, per la innovació que apliquen en els conceptes, pel caire social i educatiu de les accions, una pluja de reconeixements els hi ha estat atorgada.
I aquí és on volia anar a parar: qualsevol tipus de violència, falta de respecte, coacció, vingui de qui vingui, no s'hauria d'ocultar. Però, per arribar al punt que no girem la mirada perquè no ens agrada el que veiem o preferim no escoltar perquè no ens agradi el que sentim, es necessita educació. I l'educació, vull recordar, no és tasca exclusiva de les escoles. L'educació és una feina de 24h/365 dies l'any.
Anar a declarar a la Batllia i que una secretària judicial d'uns 30 anys contesti "ah, però no et pegava", és un símptoma prou clar de què passa en el nostre entorn. Alguna cosa no va bé.
El maltractament psicològic, econòmic i social, no es vol veure ni creure.
Si el teu botxí t'anul·la com a persona fins al punt de fer-te suïcidar, no és maltractament.
Si s'autolesiona per a intentar fer-te xantatge emocional, no és maltractament.
Si el teu "soci" es queda amb la teva part de l'empresa que heu creat junts, et deixa sense feina, sense ingressos i et degrada personalment i professionalment, no és maltractament.
Si la teva parella t'ha aïllat del teu entorn per a tancar-te en un cercle on té el control total d'amb qui parles, amb qui et relaciones, no és maltractament.
Doncs no! Esteu MOLT equivocats.
Aquests 3 tipus de maltractament (psicològic, econòmic i social), són els pitjors, ja que la persona que els exerceix queda, als ulls de la societat, amb una imatge fantàstica i immillorable, mentre que la víctima és la que està malament del cap i no sap el que diu i "la pobra, no ha pogut superar la fi de la relació i s'ha acabat tirant pel pont avall". I què passa, després?
Doncs passa que aquest tipus d'elements, continuen solts pels nostres pobles, per les nostres ciutats, en el nostre cercle d'amistats, en el nostre lloc de treball.
Passa que si no se'ls hi dóna tractament OBLIGATORI, tornarà a haver-hi una altra víctima, i una altra i una altra.
Passa que les víctimes no sols seran les seves parelles, sinó els fills d'aquestes i l'entorn més proper.
Passa que ells tenen aquest tipus de comportament molt interioritzat i la seva teràpia és llarga i, en la majoria de casos, si han arribat a anar-hi voluntàriament a un professional, acaben abandonant el tractament perquè som la resta de la humanitat als qui ens falta un bull.
Així doncs, un altre cop que sentis parlar de maltractament, no giris la mirada, no et tapis les orelles i actua.
Actua ajudant: truca al 181, escolta la persona que s'obre a tu explicant-te un trauma tan gran com són les vexacions a les quals et sotmet un maltractador, no riguis davant frases o comportaments sexistes, ...
Actua sent persona.
Actua com t'agradaria que l'altre actués si estiguessis en el seu lloc.
Actua per fer del món un lloc millor.

dimarts, 25 de novembre de 2014

Actitud abans que aptitud?

Fa molts anys que vull compartir les meves experiències amb vosaltres i, ara, just quan m'ho proposava seriosament com un objectiu, sorgeix aquesta oportunitat.

M'ajudeu a fer el meu somni realitat? Em voteu?

Gràcies!
socialmediacare 04/12/2014


diumenge, 16 de novembre de 2014

L'epidèmia del segle.

Que si el fill de Pujol ha cobrat comissions de les obres dels túnels a Andorra, que si Standard&Poors rebaixaria la nota d'Espanya si Catalunya s'independitza, ...

Ai, senyors meus! començo a està farta de tanta negativitat "on the air".

I si comencem per fer canviar les lleis i que els tribunals de tots els països del món haguessin de ser INDEPENDENTS (paraula tabú per a alguns) del poder polític?

I si totes les societats es mobilitzessin com ho ha fet la catalana per un objectiu comú?

Digueu-li màrqueting, manipulació, digueu-li com vulgueu, però s'ha de canviar el menys pel més.

El mal rotllo per la positivitat.

I és que amb tots aquests temes de corrupcions, corruptel·les, notes d'organisme qui sap si no afins a segons què i qui, ens tenen distrets per a què no pensem en el que realment importa: crear una societat amb VALORS (recordeu allò de las "bienaventuranzas"???), basada en el respecte per qui ens envolta, per allò que ens acull.

No em malinterpreteu: no sóc creient, perquè igual que l'S&P o qualsevol altre "rating", vés a saber quina fosca intenció i negoci hi ha darrera de tot plegat.

Però el que sí sé és l'educació que m'han donat els meus pares, l'educació que intento donar-li al meu fill, i el món on visc, que va cap a un forat negre sense retorn.

Jo vull un entorn per viure com el que m'explicaven els meus pares, on amb esforç, honradesa i respecte, podies arribar on et proposessis.

Però quan, com jo, tens l'oportunitat de treballar amb nens, joves i adults durant dècades, i veus com va canviant la mentalitat de les generacions que pugen sobre què, qui i com s'arriba lluny, te n'adones que alguna cosa no estem fent bé.

Podria ser que mirem massa tele, escoltem massa notícies, llegim massa articles obscurs que ens condueixen a ser una societat depressiva, on el que "mola" és cridar més fort que el veí, insultar més greument que el del costat? On ha quedat la intel·ligència i el debat de tu a tu?

Doncs em nego!

Jo vull una vida en colors, on les caminades per recaptar fons per al càncer siguin un èxit, on les fundacions que intenten ajudar a nens orfes arreu del món tinguin llista d'espera, on els projectes solidaris de les nostres empreses siguin cada dia més nombrosos.

Vull veure-us somriure pel carrer. 
Vull que us uniu al moviment optimista i que aquesta energia que desprenguem infecti tot el país i sigui l'epidèmia del segle.


I sí, vaig anar a una escola de "senyoretes" on el català brillava per la seva absència, que voleu que us digui. Ningú és perfecte.


dilluns, 10 de novembre de 2014

I ara, què? (publicat el 10/11/2014 a l'ara.ad)

Article d'opinió pubicat al digital ara.ad

La societat civil catalana es va llençar ahir als carrers de Catalunya (i d'Andorra) per expressar el seu dret democràtic a decidir. I és que durant les 11 hores que van estar oberts els punts de votació, l'ambient es repetia de nord a sud i d'est a oest: alegria, emoció, ràbia continguda per les repressions viscudes durant tants anys.
Gent acabada de sortir de l'hospital amb el seu nadó, padrines de 99 anys en cadira de rodes, nois amb crosses...
Tots volien expressar el seu sentiment mitjançant un sobre dipositat en una simple urna de cartró. Sobres plens d'il·lusions i de records. Crec que ni quan portava la carta al Pare Noel havia sentit una cosa com la d'ahir.
I a la nit, els resultats: més del 80% dels vots recomptats eren "grocs". El poble català havia votat malgrat tots els impediments. I havia dit PROU (sí, en majúscules). PROU, però amb respecte i dignitat, amb seriositat i rigor.
De les gairebé 2.250.000 paperetes recomptades, més d'1.600.000 van ser per al #Sí #Sí
I ara, què?
És aquesta la reflexió que com a ciutadana rasa em demano. Els gairebé 1.500 vots que ahir vam recollir al local d'Andorra, sumats als més de 2.000.000 recomptats a Catalunya, es mereixen una resposta dels polítics que, un cop més, han anat a remolc de la societat.
Volem un país nou, on tothom sigui benvingut si ve a treballar i amb bones intencions. Volem un nou país, amic dels seus veïns.
Com va dir la Carme Forcadell el passat 11S: "Sr. President, posi'ns les urnes". I jo dic: sr. Mas, estigui a l'alçada o plegui.


Votant per la memòria històrica (publicat al diari ara.ad el 8/11/2014)

Article d'opinió del 8/11/2014 al digital ara.ad

El '# 9N2014', s'acosta irremeiablement, ho vulguin o no, i la ciutadania catalana (nascuts i residents en la meva terra), votarem. I votarem perquè aquest acte és un dret democràtic. I és en democràcia i igualtat on volem viure.

Estem farts d'assalts a cases en la foscor, de la comissaria de Via Laietana, de judicis sense garanties sols perquè tenies un cognom que sonava més dolç que altres.

Estem farts de menyspreus quan ets el que més has treballat de la "classe".

Avui m'han preguntat quins motius em mouen a ser voluntària del 9N2014a l'estranger. Ho faig pels meus avantpassats que ja no estan vius, ho faig per les padrinetes amb el tamboret plegat que es van estar durant hores a ple sol el passat 11-S a la V. Ho faig per mi, perquè mai he pogut sentir que porto un passaport d'un país que estimo (tinc l'espanyol). Ho faig pel meu fill, perquè pugui tenir un document identificatiu del país d'on se sent i no hagi de créixer amb la buidor interior que jo sempre he tingut en aquest aspecte; per la meva cosina morta de càncer fa uns anys i que es va dedicar en cor i ànima a educar nois del Raval de Barcelona i a la cultura catalana.

Però sobretot, ho faig perquè tots els que heu iniciat aquest moviment pacífic esteu ensenyant al món COM som els catalans, QUIN és el nostre tarannà, QUÈ fem per assolir els nostres objectius.

Ho faig perquè treballem des del respecte, amb la paraula, amb la rialla, amb la música com a arma.

Ho faig perquè crec que es pot fer del món un lloc millor.

Ho faig perquè la història s'està escrivint i jo vull ser-ne poeta.

Ho faig per l'ahir, per l'avui i pel demà.

Sigui el que sigui que vulguis per a la nostra nació oprimida i reprimida, diumenge, vota. Exerceix el teu dret a opinar sobre el país que t'ha vist néixer o sobre el país que t'ha acollit.

Ajuda'ns a viure en democràcia. Ajuda'ns a viure en llibertat.

Diana Martin i Gamisans - 40 anys
Immigrant a Andorra, filla de pare salmantí i mare catalana


diumenge, 5 d’octubre de 2014

Gràcies!! Dhan'yavāda!!


Gràcies a tots els que m'heu acompanyat en el dur camí dels últims 2 anys i no m'heu deixat ni un moment de banda, 

gràcies als que s'han afegit en els moments en que el camí feia pujada, 

gràcies a tots els que m'heu fet riure quan sols tenia ganes de plorar, 

gràcies als que m'heu fet plorar de riure, als que m'heu deixat la vostra espatlla per a dipositar les meves llàgrimes, 

als que m'heu escalfat el cor amb una abraçada sincera, 

als que heu parat l'orella quan necessitava que algú m'escoltés, 

als que m'heu estès la mà per estirar-me quan ja no tenia forces.


Gràcies a tots els que heu cregut en mi i no en els mentiders i aprofitats.

Sense vosaltres, cap d'aquestes imatges hagués estat possible.

Fotos: xplorand.com / Diana Martin










Sabailā'ī dhan'yavāda pachillō du'ī varṣa kaṭhina bāṭōmā malā'ī dinubhayō ra hāta kō ēka kṣaṇa malā'ī chōḍēra garnē

kahilēkāhīṁ sāthai dhan'yavāda saḍaka, ukālō thiyō

ma runa cāhanthē gardā malā'ī pani hām̐sna garēkā chan jō sabai kō lāgi dhan'yavāda,

āphnō bāyām̐ kām̐dha malā'ī hām̐sō saṅga runa banā'ēkō cha, dhan'yavāda tapā'īṁ mērō ām̐su jam'mā garna malā'ī dinubhayō,

malā'ī ēka am̐gālō dinēharūkō niṣkapaṭa saṅga ānanda lāgcha

malā'ī sunna vyaktikō āvaśyakatā jaba tapā'īṁ, kāna garna chōḍē

ma kunai śakti thiyō jaba malā'ī malā'ī pula bāhira pugēkō garnēharūlā'ī.

Jhūṭā ra maukā malā'ī viśvāsa ra chaina, jō sabai kō dhan'yavāda.

Tapā'īṁ binā, yī images kunai pani sambhava bha'ēkō cha.

Phōṭōharu: Xplorand.Com/ ḍāyanā mārṭin

dimarts, 5 d’agost de 2014

Temps

Ho sé.

Fa molts i molts dies que no escric, però la vida va massa ràpid.
No vull, però no aconsegueixo fer que els segons vagin més lents i tenir temps de viure.

Feina- casa- obligacions familiars- feina- casa- obligacions familiars- feina- casa- una escapadeta a la muntanya amb el rellotge marcant-me els passos- … Això no és viure, això és subsistir.

Vull tenir temps per a compartir moments especials amb tu i amb tu i també amb tu, temps per a riure, per a plorar de riure, per a plorar de pena, per a sentir la neu acabada de caure sota els meus esquís, l'herba molla després de la tempesta sota les meves sabates de muntanya, fer de mare, cridar, enfadar-me, ensenyar-te a jugar a tennis, arrossegar-te d'excursió, muntar un sopar improvitzadament i sense pressa, fer una escapada en btt, conéixer-nos i parlar, conéixer-nos i sentir, …

Vull tenir temps de sentir, per assumir les experiències viscudes. Vull tenir temps de viure.

Surto tard de la feina, arribo cansada, menjo, em refaig, corro a canviar-me de roba, surto calculant el temps de llum que em queda… Això, no és viure, això és subsistir.

Viure és quan arribo al final de la pujada i em trobo aquest espectacle: l'espectacle de la natura, l'espectacle de la vida, dels núvols estirant-se amb formes capricioses per efecte del vent, agafant colors que molts pintors han volgut immortalitzar i no han aconseguit, perquè la natura que ens envolta és única i no es pot copiar, sols interpretar.



Viure és veure com el cel canvia de colors mentre el sol es pon darrere les muntanyes que m'envolten,  sentir la diferència de temperatura de cada minut que passa, l'airet que s'aixeca quan el sol estira els seus braços per darrera la collada de Muntané resistint-se a dir-me adéu, …



Viure és pensar que aquest any no trobaràs orenga per assecar i, de sobte, trobar-ne una mata suficient per a passar un altre hivern. L'arrenques, l'aroma t'envolta, olores el pom que has aconseguit fer: sents, estàs viva.




Viure és estimar, viure és apreciar, viure és aprendre. I jo vull estimar, apreciar i aprendre.
Però no tinc temps.

Vull estimar-te, vull apreciar els petits detalls, vull aprendre de tu.
Però per a estimar-te, primer m'he de poder estimar a mi.
Per apreciar els petits detalls, primer he de saber què valoro i què no.
Per aprendre, he de tenir temps per compartir, per xerrar, per intercanviar opinions.

Però no tinc temps.
No vull no tenir temps.

Si vull temps, hauré de canviar-lo per altres coses.
Si vull estar amb tu, hauré d'agafar el camí que tinc clar que és el que em portarà a la felicitat.
Si vull aprendre, hauré de perdre la por i convertir els meus plans en fets.
Estic decidida: vull sentir.

I tu? tindràs temps per a estimar-me, per apreciar i per a ensenyar-me?

divendres, 18 d’abril de 2014

Gràcies per ser-hi

Les últimes sortides d'skimo han estat sense tu.
Se m'ha fet extrany.
Se m'ha fet rarot arribar allà dalt sense que hi fossis tu des de 10 minuts abans i estiguessis avorrit de tant esperar, sense ningú que em demanés com estava.
Ha estat un hivern ple d'emocions, imatges, experiències, postes de sol, llunes i estels.
Ha estat un hivern de sentiments i sensacions.
Sentiments i sensacions no sempre agradables, però, sigui com sigui, sense tu segur no hagués fet cap de les moltes sortides nocturnes, no hagués fet la pujada a Carroi sabent que amb el meu ritme se'm faria fosc, no m'hagués calçat els esquís moltes tardes després d'haver donat classe, haver fet de mare, la feina de casa, ...
Sense tu, no tindria la mínima forma física que tinc ara.
Així doncs, et dec la salut, tots els moments de desconnexió, totes les estones de relax que he tingut pujant, els sentiments contradictoris, els consells i la paciència.
Et dec moltes coses.
Sols espero que no t'hagis avorrit massa i que, la propera temporada, em tornis a arrossegar, de tant en tant, muntanya amunt, per a què la meva ment i els meus ulls puguin gaudir de l'entorn i del silenci, dels canvis de color del cel mentre el sol va donant pas a les estrelles, de la música barrejada amb la remor del vent  escolant-se entre els cascs i les meves oïdes.
Gràcies per tot Joan.
Has estat un company horrible de sortides i un amic fantàstic. :))

dilluns, 14 d’abril de 2014

144 mesos

Avui fa 12 anys que va sortir de mi una rata peluda i lletja que ha esdevingut un noiet d'allò més atractiu i intel.ligent.

Aquests 144 mesos, no han estat pas fàcils.

Has hagut de veure i viure coses que hagués preferit no coneguessis i, la majoria d'aquestes experiències, no han estat per opcions que has triat tu a la vida, si no per les meves eleccions errònies i que tu, igual que jo, has hagut de patir.

La diferència ha estat sempre que tu eres la víctima a l'ombra i, jo, la que sortia en les estadístiques.

Sempre he intentat que veiessis món, que tinguessis recursos per a què, arribat el moment, poguessis prendre decisions amb fonament, amb raonament.

Sempre he intentat que no fossis un corderet més dels que la societat se n'aprofita, sinó una persona amb criteri.

He intentat educar-te tan bé com he pogut. Ho sento, no ho sé fer millor.

Els fruits estan començant a veure's, així doncs, a l'igual que el pagès espera que els factors externs no facin malbé la collita, jo espero, com a mare, veure ben aviat com el meu pardal vola amb fermesa contra el vent o, aprofitant les tèrmiques, lluïr el seu plomatge a la llum del sol.

Per molts anys, Jan.