dimarts, 19 de març de 2013

Pares

Avui és el, comercialment anomenat, "dia del pare", sant Josep.

Així que crec que hi ha una persona en la meva vida que mereix li dediqui un dels meus escrits.

Aquí va:

He conegut molt tipus de pares, intel·ligents, amorosos, despistats, divertits, alts, baixos, atractius, sexys, ... però també egoistes, maltractadors, egocèntrics, amb síndrome de "Peter Pan", etc, etc, etc

Aquest escrit anirà dedicat a la persona més intel·ligent que conec fins a data d'avui: el meu pare.

No és perfecte, m'ha donat molts disgustos, tot sovint li ha faltat una paraula agradable o de suport, però d'ell he après la tenacitat, el plaer de les coses ben fetes, la satisfacció de la victòria, el que "qui no arrisca no guanya", l'estima per la feina, que el cap sempre ha de donar exemple, que és de mala educació i una falta de respecte arribar tard, i un llarg eccètera que no acabaria mai d'enumerar.

El meu pare no és perfecte, com no ho és cap ésser humà que habita aquest planeta, però una part de ser el que sóc i haver arribat on estic, li dec a ell: la passió per l'esport l'he portat a les venes i segur que genèticament és "culpa" seva. La passió per l'esport que m'ha fet capaç de desenvolupar una resiliència com a poques persones, una passió per l'esport que m'ha donat una força psicològica que ha fet possible que un cop i un altre m'aixequés després d'una derrota, després d'una caiguda, després d'un maltracte, després d'una humiliació.

Gràcies al meu pare, sóc exigent.
Gràcies al meu pare, sé gaudir de la meva feina deixant temps per aquells que estimo.
Gràcies al meu pare, res ni ningú em pot enfonsar.

Així que, els que no teniu la sort de tenir un pare com el meu, ho sento.

Un bon pare, sap posar límits, establir normes i respectar-les, així com respectar la mare dels seus fills sigui quina sigui la relació. Tot el demés, són fantasmades.

Sé molt bé que algun us ha tocat un pare que passa de tot, que no es preocupa de res, que es pensa que passant un pensió ja té tota la feina feta, que anant a buscar els seus fills un cop cada 4 mesos i llavors intentant ser el seu amic és el millor pare del món, que per un cop en 11, 12 o 13 anys han estat al costat dels seus fills quan es trobaven malament i ho publiciten a les xarxes com si els sus fills fossin un mono de fira són "súpermegaguais", que per permetre'ls coses que no els hi pertoquen per edat són millors pares, que deixant fer als fills allò que els hi rota seran més estimats, ...

Gràcies per no haver estat mai així, papa.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada