dissabte, 23 de març de 2013

Sentiments, sensacions, sense sentits...

Hi ha dies que em sento sola en mig de la gent que m'envolta contínuament.
Hi ha dies que em sento acompanyada en mig de la muntanya, del bosc, del camí.

Hi ha dies fantàstics gràcies a tots aquells que em feu somriure.
Hi ha dies tristos perquè no tinc aprop aquells amb qui voldria compartir moments, segons, penes i alegries.


Hi ha dies que et sento molt aprop i no et puc tocar.
Hi ha dies que et sento lluny, com si mai més et pogués tornar a sentir.


Hi ha moments i moments, hi ha alegria i pena, hi ha situacions complicades i situacions divertides.
Hi ha de tot en la meva vida, com en la teva o en la de la del company de feina, però he de dir que no em puc queixar:
M'estimeu, em feu riure, tinc una feina que m'apassiona, aprenc cada dia coses noves, m'enriqueixo amb les interaccions personals que visc, ... és a dir, em feu feliç.

Gràcies per fer-me sentir així, gràcies per fer-me sentir viva.


Foto (2008): http://gorkamartinez.blogspot.com




dimarts, 19 de març de 2013

Pares

Avui és el, comercialment anomenat, "dia del pare", sant Josep.

Així que crec que hi ha una persona en la meva vida que mereix li dediqui un dels meus escrits.

Aquí va:

He conegut molt tipus de pares, intel·ligents, amorosos, despistats, divertits, alts, baixos, atractius, sexys, ... però també egoistes, maltractadors, egocèntrics, amb síndrome de "Peter Pan", etc, etc, etc

Aquest escrit anirà dedicat a la persona més intel·ligent que conec fins a data d'avui: el meu pare.

No és perfecte, m'ha donat molts disgustos, tot sovint li ha faltat una paraula agradable o de suport, però d'ell he après la tenacitat, el plaer de les coses ben fetes, la satisfacció de la victòria, el que "qui no arrisca no guanya", l'estima per la feina, que el cap sempre ha de donar exemple, que és de mala educació i una falta de respecte arribar tard, i un llarg eccètera que no acabaria mai d'enumerar.

El meu pare no és perfecte, com no ho és cap ésser humà que habita aquest planeta, però una part de ser el que sóc i haver arribat on estic, li dec a ell: la passió per l'esport l'he portat a les venes i segur que genèticament és "culpa" seva. La passió per l'esport que m'ha fet capaç de desenvolupar una resiliència com a poques persones, una passió per l'esport que m'ha donat una força psicològica que ha fet possible que un cop i un altre m'aixequés després d'una derrota, després d'una caiguda, després d'un maltracte, després d'una humiliació.

Gràcies al meu pare, sóc exigent.
Gràcies al meu pare, sé gaudir de la meva feina deixant temps per aquells que estimo.
Gràcies al meu pare, res ni ningú em pot enfonsar.

Així que, els que no teniu la sort de tenir un pare com el meu, ho sento.

Un bon pare, sap posar límits, establir normes i respectar-les, així com respectar la mare dels seus fills sigui quina sigui la relació. Tot el demés, són fantasmades.

Sé molt bé que algun us ha tocat un pare que passa de tot, que no es preocupa de res, que es pensa que passant un pensió ja té tota la feina feta, que anant a buscar els seus fills un cop cada 4 mesos i llavors intentant ser el seu amic és el millor pare del món, que per un cop en 11, 12 o 13 anys han estat al costat dels seus fills quan es trobaven malament i ho publiciten a les xarxes com si els sus fills fossin un mono de fira són "súpermegaguais", que per permetre'ls coses que no els hi pertoquen per edat són millors pares, que deixant fer als fills allò que els hi rota seran més estimats, ...

Gràcies per no haver estat mai així, papa.







dissabte, 2 de març de 2013

Reflexions

De vegades, hi han dies, en que l'univers es conjuga per a què tinguis temps de reflexionar.

Per a reflexionar d'on ets, on vols arribar, amb qui, com, ...

Aquest moment d'il·luminació, d'inspiració, et pot venir en mig d'un rodatge d'un espot publicitari, en mig d'un entorn natural meravellós, envoltada d'unes muntanyes per on has passat centenars de cops i que mai havies vist des d'aquell prisma.

És un flaix, un moment de contacte amb el més fons del teu cor i la teva ànima, un segon en que no sents res més que el vent i la melodia de la natura, un pas més en el teu dia a dia on, de sobte, te n'adones de lo petita que ets i, a l'hora, de lo gran que pot ser una persona.

Com de gran pot ser l'ésser humà, amb capacitat per a perdre-ho tot, refer-se i tornar-se a aixecar i continuar caminant.

Com de gran pot ser la dona que camina amb pas ferm pel bosc tot sobreposant-se als entrebancs que va trobant, sola o amb ajuda d'aquells que l'estimen i aprecien.

Com de gran pot ser l'amistat dels companys de feina que fan que cada dia la jornada comenci amb un somriure a la cara.

Tot plegat, et porta a tenir moments especials, on vas triant el camí que creus millor -que no vol dir més senzill ni més fàcil- i que fan que vagis reinventant la teva història a cada pas.

Pot ser, algun cop, de forma equivocada, i això comporti que hagis de fer algun pas enrera per a trobar el camí correcte, que hagis de fer algun pas enrera per a esperar a una de les cruïlles a aquell que vols que camini al teu costat, o, simplement, desfer el camí recorregut per a canviar de companyia o de direcció, ja que, de sobte, obres els ulls i veus que aquell príncep que semblava voler ser el teu company d'aventures, realment era un monstre sota una carota de noi perfecte.

Sempre, sempre, pots canviar el teu camí, la teva direcció, els teus companys de vivències. Sempre.

Perquè ningú més que tu té dret a dir-te per on has de caminar,
perquè ningú més que tu té dret a dir-te on has d'arriscar-te,
perquè ningú més que tu té dret a viure la teva vida.

Així que deixa de perdre el temps vivint una vida que no vols i comença a traçar la teva línia.

Tot final és el principi d'una nova gran història.