diumenge, 23 de setembre de 2012

Tot comença i tot acaba????

Quan et vaig conéixer, encara no sabia que estava a punt de caure al buit.
Quan et vaig conéixer, encara creia en la bona fe del meu entorn.
Quan et vaig conéixer, no sabia que series tu qui m'agafaria just en el moment de la caiguda per salvar-me de l'abisme.
I vas ser tu qui, quan em va sentir cridar en cedir la terraferma sota els meus peus, ho va deixar tot per ajudar-me.
Vas ser tu qui va passar nits sense dormir fent-me costat.
Vas ser tu qui va deixar el seu carro de banda per empentar el meu que s'estava quedant enganxat en el fang que m'havien posat en mig del camí.

Ja fa un temps vaig aprendre que tot té un per què, i mira si vam saber ràpidament el motiu pel qual, de sobte, sense planificar-ho, vas aparéixer en el meu camí.
No sé si el teu camí i el meu s'han creuat, si el teu camí i el meu tenen un tros paral·lel i un altre amb recorregut tangencial, no sé si en la bifurcació els nostres rumbs coincidiran o, si simplement, seguirem camins paral·lels.
L'únic que sé és que, mentre un "mite" queia tan avall com podia com a persona, aprofitant-se de la meva confiança i, alhora, de la meva vulnerabilitat, maquinant a les meves espatlles i llançant un ganivet enverinat contra mi i contra el petit que m'acompanya en aquest tram de camí, tu t'interposaves en la trajectòria de l'arma, patint l'atac, però fent que la meva ferida i, de rebot la del nen, no fos tan fonda.

És així com, volguent-ho o no, la vida ens ha unit, perquè ara tinc un deute amb tu: el de sortir corrents a ajudar-te el dia que et vegi en perill.
Perquè, m'ho demanis o no, jo estaré al teu costat.
Seré la teva ombra per a què ningú se n'adoni que hi sóc, esperaré a que torni a sortir el sol per estar al teu costat, o a que hi hagi lluna plena per seguir-te silenciosament sota les estrelles, perquè en el moment que necessitis algú que t'escolti, sàpiguis que no cal que busquis més, perquè jo hi sóc just allà a tocar dels teus dits.

D'això se'n diu amistat, una paraula tan mal empreada en els temps que ens han tocat viure, on la gent la confon amb interessos personals o amb beneficis a mitjà termini.
Jo parlo de l'amistat tal com la vaig aprendre als diccionaris, de la paraula que volia dir amor i estima incondicional per algú, del mot que significa deixar-ho tot per l'altre mantenint l'autodependència.
Parlo de la relació d'igual a igual, a qui li dius les coses tal com les penses, sense por a represàlies.
Jo parlo d'aquella amistat sincera, honesta i d'ús indeterminat i il·limitat i no de la hipocresia que s'usa per aprofitar-se de la teva confiança i que, quan molestes, t'arraconen sense ni una paraula ni una espurna d'humanitat ni maduresa.

Jo parlo de la llavor que vam sembrar de sobte, sense pensar-ho, sense organitzar-ho, sense premeditar-ho.
Jo parlo de la llavor que està creixent i convertint-se en planta.
Jo parlo de la llavor que comença a treure fruits meravellosos i que m'omple de joia.
Jo parlo del projecte que hem iniciat junts i que, uns cops un, uns cops l'altre, haurem d'esforçar-nos amb plaer per fer-lo gran.
Parlo del projecte que, siguem on siguem, sabrem que tenim en comú i que, en quan vulguem, podrem reprendre tan sols amb una trucada, un pensament, un correu o un "whatsapp".

No ens enganyem: l'amistat de veritat genera un sentiment egoista, un sentiment que el volem reproduir perquè ens fa sentir bé, un sentiment tan potent, que res ni ningú pot evitar que el repetim quan ens vingui de gust.

L'amistat que un bon dia va néixer, MAI NINGÚ, la podrà fer morir, perquè les connexions sinceres entre les persones són immaterials i totes les amistats "materials" hauran mort i nosaltres sorgirem victoriosos d'aquest entorn amargat per la seva ràbia i odi que no els deixa evolucionar, pel seu aferrament a les coses passatgeres.

La vida és canvi. Tot comença i tot acaba, menys l'amistat sense condicions.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada