divendres, 8 de juny de 2012

El final sempre és l'inici d'una nova aventura

Ja fa alguns dies que em va dir que la història d'AMOR perfecta havia arribat a la seva FI.
Durant aquests 11 dies, he analitzat el present i el futur, no el passat, ja que, el que haguem fet o no, el que haguem dit o no, ja no té volta ENRERA.


Està clar que la convivència mai és fàcil, i tot és un estira i arronsa, però aquí està, precisament, el "QUIT" de la qüestió.


Pot ser, massa sovint, algú ens desencanta perquè ESPEREM quelcom de l'altra part que, simplement, no ens pot DONAR, o que ens dóna, però a la seva MANERA i no és com nosaltres havíem IMAGINAT.


I, de vegades, simplement poden ser VISIONS diferents d'una REALITAT, interpretacions que fem segons el nostre estat d'ànim que ens fan canviar, per a bé o per a malament, el SENTIT d'unes paraules que, pot ser, es van dir sense més transcendència.


Si ara mateix tingués una màquina del TEMPS a la meva disposició i em donessin l'oportunitat de TORNAR a viure l'experiència, sense dubte diria que sí, acceptant les coses tan MERAVELLOSES que he viscut, però també quan m'he sentit malament, perquè les relacions són així, uns dies millors i altres no tan bons, però de tot hem d'APRENDRE i sortir ENFORTITS.


El que no s'ha de consentir és que et faltin al RESPECTE. Quan arriba aquest punt, hauríem de ser prou valents per a dir "PROU", encara que molts cops no és tan fàcil com sembla.






És GRACIÓS:
Giro el full on estic escrivint i m'apareix la DATA del que hagués estat el nostre 4t ANIVERSARI...


Com deia abans, del PASSAT, em quedo amb les bones experiències i amb un CREIXEMENT personal que m'ha donat aquesta convivència; del present, em quedo amb aquesta sensació de BUIDOR que sento dins meu.


NO puc dir que hagi sentit RÀBIA, perquè no seria veritat.


Pot ser seria PENA. 
Pena per tantes IL·LUSIONS no complertes, per tants PROJECTES no acabats o per tants que ni tan sol hem arribat a iniciar.
I, aquesta pena, es transformarà en TRISTOR, i aquesta tristor en LLÀGRIMES.


Però aquest és el CAMÍ de la curació i de la SUPERACIÓ.
El camí del DOL per una PÈRDUA d'un ésser ESTIMAT que, mort o no, ja mai tornaràs a abraçar.


Després d'una setmana es estat de shock post traumàtic, per fi COMENÇO a sentir.
Per fi començo a notar HUMITEJATS els ulls mentre escric.


Però sé que aquesta tristesa es convertirà en ALEGRIA, l'alegria de veure com he SUPERAT aquest escull que, un cop més, la vida m'ha posat per a què APRENGUI quelcom, que m'ha posat, potser, per a què pari un moment i MIRI al meu voltant i me n'adoni que el CAMÍ que havia pres no era el CORRECTE.






Demà, tornarà a sortir el SOL, i jo, quan m'aixequi, estaré contenta i FELIÇ per tenir la sort de tenir la VIDA que tinc, de viure on visc, de tenir una feina que m'agrada, de ser una afortunada per TENIR-VOS al meu costat.


Si no estigués agraïda per totes les coses BONES que he viscut, no seria JUSTA amb mi mateixa.


GRÀCIES, Albert, per tants bons moments que a mi sempre m'han fer veure la BALANÇA a favor teu i no a favor dels altres.


Molta SORT en el teu NOU camí.