diumenge, 26 de desembre de 2010

Nadal incívic

Us imagineu uns veins cridant desaforadament al carrer i sota casa teva, tocant trompetes, picant olles,... fins a les 5 de la matinada?I que quan al dia següent els afectats van a parlar amb aquesta gent la resposta que es rep és que "el dia 31 tornarem a fer el mateix", sense ni una mica d'empenediment pels alderulls comesos i que al cap d'una hora t'apareguin tots els fills a la porta de casa teva i t'amenacin que et volen rebentar la cara??Que et preparis perquè Andorra és molt petit i ja et trobaran pel carrer?
Doncs aquest és el Nadal viscut per alguns en un país on fins ara semblava que l'incivisme i la mala educació eren uns petits i puntuals fets aïllats, però veient l'educació d'alguns pares de 50 anys davant el seus fills majors i menors d'edat, ara ja estic convençuda que els dies de pau i tranquilitat en el nostre país estan comptats. Per què...quina solució hi ha a uns fets així?Una denúncia a la policia?Què faran?No podran fer res. És com tot en aquesta merda de societat: o maten a la dona, o, en la majoria dels casos, la víctima havia denunciat i tot va quedar igual o, com ja vaig escriure un altre dia, es denuncien amenaces a la persona i agressions als béns, l'amenaçant queda immune i encara després els jutges dicten sentències com ara que l'intercanvi dels nens es faci en poblacions llunyanes al lloc de residència de la víctima i sense cap mena de servei de policia proper, ni aixopluc on cobrir-se del fred, de la pluja, de la neu. En moltíssims casos s'està tractant a les víctimes (menors inclosos) com a gossos (o pitjor, perquè segur que a un gos no se'l faria esperar al mig del carrer durant més d'una hora en ple hivern)
Cada any m'agrada menys el Nadal i les rucades que comporta i fets com aquests, refermen el meu sentiment.

dimarts, 7 de desembre de 2010

Gràcies, gràcies, gràcies.

Divendres va finalitzar una etapa de la meva vida que m'ha fet rebre agraiments els últims 15 dies. Els agraiments els dono jo a tots aquells que han confiat en mi, sigui en la meva feina, en el meu criteri o en la meva forma de fer.
Ha estat increïble, fantàstic, meravellós.
Ara és temps per a intentar tirar endavant una empresa amb moltes ganes, experiència, coneixements i qualitat de treball, que fa possible combinar la vida laboral, familiar i de parella.
No sé quan em moriré o quan de temps podré dedicar-me a l'activitat que ara començo, però el que sí sé és que seran experiències inigualables al costat de la persona que sempre que entrepuso m'ajuda a aixecar-me.
Gràcies, gràcies, gràcies.
Gràcies a qui em va fer obrir els ulls, gràcies a qui em va donar consell, gràcies a qui se li queien les llàgrimes en acomiadar-se, gràcies a tots els que han fet possible que la meva feina lluís, gràcies als que m'han rebut amb els braços oberts, gràcies a tots els que han aportat i aporten cada dia alguna cosa a la meva vida tot creuant-se en el meu camí.